divendres, 29 d’abril del 2011

Crema de llenties vermelles

Sempre que viatjo m'agrada degustar la gastronomia local, ja que representa descobrir nous plats i nous sabors (excepte a Anglaterra, on tret de l'Apple Crumble no he estat capaç de descobrir res interessant culinàriament parlant). Així, del viatge a Turquia em quedo amb l'agradable sorpresa de redescobrir com de bones poden ser les llenties amb el Kirmizi Mercimek Çorbasi, és a dir, la sopa de llentia vermella, un entrant que vàrem poder degustar en diverses ocasions i que em va meravellar. Ara ja puc menjar llenties amb un plat que no sigui l'"arròs amb llenties" de tota la vida.

Després de buscar molt, a turkishcookbook.com vaig trobar la recepta que em va fer més el pes. 

Aquí va la meva manera particular de fer-la, ja que alguns ingredients de l'original no els tinc. Surt prou quantitat per dos plats de sopa generosos:




Ingredients per la sopa:

1 tassa de llentia vermella (que sigui de cultiu ecològic si us plau per respecte a la pròpia salut i del medi ambient. A l'Esclat en tenen al mateix lloc que la quinoa, l'arròs salvatge i els productes "dietètics". En altres supermercats no sé, i als paquis/àrabs/indis/xino-de-Balmes també en tenen però no crec que sigui de cultiu ecològic).
1 ceba tallada a mitges llunes la recepta original diu picada, però com que després s'ha de bullir, la veritat que la tallo amb els talls que donen menys feina: mitges llunes, quarts, juliana...tant és, no noto la diferència al final.
1 pastanaga petita o mitjana picada
1 cullerada de tomàquet triturat de llauna (depenent del dia, segons les existències disponibles, he fet servir tomàquet de llauna, tomàquet natural tallat a daus o tomàquet fregit de llauna...no he notat diferències substancials en el sabor final)
1 culleradeta de concentrat de pebrot vermell No sé si aquí en venen d'això, jo ho substitueixo per concentrat de tomàquet, una vegada hi vaig posar felfal mathunn casolà coincidint que en tenia unes sobres a la nevera i, finalment, penso que una bona opció podria ser nyora, però aquesta l'he feta encara. En tot cas, no li noto la diferència, però clar, no puc comparar amb l'original perquè no sé on aconseguir concentrat de pebrot.
3 tasses de brou de pollastre i verdures o bé 3 tasses d'aigua i un cub i mig d'avecrem. La recepta original requereix la versió aigua+avecrem, però a l'hivern, tenint brou casolà, quines ganes de fer l'altra opció...el que sí que és cert és que amb l'avecrem queda molt bona: la culpa no és del cha-cha-chá, sinó del ditxós glutamat...què hi farem...

Per la guarnició (amb aquestes quantitats n'hi ha de sobres):


1 cullerada de mantega
1 cullerada de pebre vermell dolç
2 caienes
Aquestes quantitats són molt orientatives, si es vol més picant s'hi pot posar pebre vermell picant i més caiena...una mica al gust del consumidor, vaja.

Procediment:
Normalment poso un raig d'oli al fons d'una olla mitjana i hi tiro la pastanaga a foc mig-fort que enrosseixi una mica. Després, a mig enrossir la pastanaga, hi poso la ceba que s'estovi i caramelitzi una mica. (tot això és optatiu, es pot posar a bullir directament tots els ingredients junts, però penso que l'enrossiment de les verdures li dona més bon gust a la sopa).
Mentrestant, cal posar les llenties en un colador i rentar-les bé sota el raig a la pica. Un cop ben netes, deixar-les escórrer.
Quan les verdures estiguin ja tovetes, abocar-hi el brou (o H2O+avecrem), les llenties i la resta d'ingredients. Dur a ebullició i baixar el foc mig-baix i deixar que faci xup-xup uns 20 minuts.

Amb la cocció, les llenties totes soles es van desfent. Després dels 20 minuts, apagar el foc i triturar amb el minipimer. Servir en un plat fondo.

Per a la guarnició: escalfar la mantega en una paella fins que estigui desfeta, posar-hi el pebre vermell i la caiena esmicolada (després millor rentar les mans, perquè si ens les posem a la boca o als ulls amb restes invisibles de caiena, patirem). Quan la mantega comenci a bullir, posar per sobre de la sopa.




dissabte, 16 d’abril del 2011

El millor tiramisú (per als qui no ens agrada el cafè)

Aquesta recepta està dedicada a la S.G., una noieta que té quasi la mateixa edat que la meva germana petita i que diu que no cuina...ja té edat per començar a intentar-ho i no hi ha res millor per introduir-se en el meravellós món de la cuina amb un magnífic postre que deixarà tothom al.lucinat :-)

Ara mateix no tinc fotos, però la propera vegada que faci un tiramisú les penjaré aquí per il.lustrar la recepta.

Ingredients:

4 ous, separem rovells de les clares sense que els rovells es petin, sinó les clares no es muntaran.
1 terrina i mitja de formatge mascarpone (les venen al supermercat, a la mateixa nevera que el philadelphia i normalment és de la marca Santa Lucía, però n'hi ha d'altres).
3 paquets de melindros de "la bella easo" o similars (segurament en sobrin, però és millor que no pas que en faltin!)
Sucre
Un sobre de Nescafé
Llet
Colacao o nesquick
una rajola de xocolata negra
conyac

Preparació:

En un bol gran hi posem les clares i les muntem a punt de neu amb les varilles elèctriques (sabrem que estan a punt perquè si posem el bol cap per avall les clares no cauen ni es belluguen). Quan ja estan muntades, jo hi tiro una o dues cullerades de sucre i ho bato una mica més, per fer un merengue una mica més ferm.

En un altre bol gran batem els rovells amb 3-4 cullerades de sucre (al gust) fins que quedi blanquinós i esponjós, hi afegim un raig de conyac (al gust, que dóni una mica d'aroma però que no se senti molta fortor a alcohol), barregem bé i hi afegim el mascarpone. Ho remenem bé fins que quedi ben homogeni. Hi afegim les clares muntades i ho anem remenant amb cura fins que quedi tot ben integrat.

Ara agafem un plat fondo, hi posem llet i l'escalfem una mica al microones. Hi tirem una mica de nescafè del sobre, que quedi de color marronet però no molt, per donar-li una mica d'aroma de cafè, però no massa (un truc infalible és anar olorant fins que ens sembli que està bé, si ens passem de cafè, hi podem tirar més llet per diluir-lo). També hi tirem un raig de conyac (amb l'olfacte hem de sentir una olor de cafè i conyac al 50%).

Ara necessitarem una font (jo faig servir una font de pyrex rectangular  però es pot utilitzar un tupper o un motllo de pastís) per muntar el tiramisú.

Primer, suquem els melindros plans al cafè amb llet. Cal anar amb compte que no quedin massa xops, sinó un cop col.locats a la font regalimaran i quedarà una bassa de líquid al fons. Els anem sucant d'un en un i els anem col.locant que cobreixin tota la base de la font. Ara, per sobre els melindros hi posem una capa de la crema de mascarpone. Per sobre, espolvoregem amb el colacao o nesquick (jo utilitzo un colador per a fer-ho). Suquem més melindros i posem una altra capa de melindros a sobre del colacao, tornem a cobrir-los amb crema de mascarpone i colacao. Depenent de l'alçària de la font podem fer encara un tercer pis. Quan decidim acabar-ho, un cop posem la darrera capa de colacao, fem virutes de xocolata rascant la rajola amb un pelador de patates (o amb un ganivet ben esmolat si no tenim pelador).

Finalment, cal deixar reposar el tiramisú a la nevera unes 3 o 4 hores com a mínim per tal que s'assenti bé. Queda molt millor si ho preparem d'un dia per l'endemà.

Si quan el tastem el trobem massa dolç, massa poc, o amb més gust de cafè del que voldríem, simplement a la propera vegada ajustem les quantitats al nostre gust :-))

Bon profit!!!!

dissabte, 2 d’abril del 2011

Crema de vainilla amb raviolis de xocolata farcits de melmelada de pera

Fa ja unes setmanes que vaig fer aquesta recepta però fins ara no havia tingut temps de posar-me a escriure-la. És una mica llarga ja que en realitat són tres receptes en una.




Comencem amb la crema de vainilla, adaptada del llibre "Pasión por el chocolate".

300 ml de nata líquida (de la de muntar)
3 rovells d'ous mitjans
60 g de sucre glas
1 beina de vainilla natural

Procediment:
En primer lloc, cal posar la nata líquida en un pot de cuina. A continuació, cal obrir la vainilla, treure'n les llavors i afegir-ho tot a la nata líquida (beina i llavors). Aleshores, escalfar la llet amb la vainilla a dins, sense que arribi a bullir.

D'altra banda, batre els rovells amb el sucre fins que blanquegi i dobli el volum. Aleshores, afegir-hi la llet poc a poc i remenant constantment. Abocar la mescla al pot altre cop i posar a foc fort remenant constantment amb una cullera de fusta. Sabrem quan està llesta perquè al dors de la cullera, en passar-hi el dit, quedarà la marca.
Deixar refredar.

Seguim amb la melmelada:

Peres
Sucre
Canyella en branca (opcional)
Poma (opcional)
Un rajolí d'aigua
Un raig de suc de llimona.

Pesar les peres i posar la mateixa quantitat (o una mica menys) de sucre en un pot. Afegir-hi les peres pelades i trossejades i la resta d'ingredients. Posar a foc fort fins que arranqui el bull i baixar a foc mig. Deixar que vagi fent fins que espessi una mica. Realment, al gust del consumidor i el temps dependrà de les mides qui haguem utilitzat. Si volem conservar la melmelada, bullir un pot, treure'l quan la melmelada estigui a punt i deixar-lo cap per avall sobre un drap de cuina net. Omplir-lo amb compte de melmelada, tapar ben fort i deixar refredar cap per avall. Hi ha qui li dóna un bull un cop ple per assegurar que aguanti. Jo no ho he fet mai i no he tingut problemes, però tampoc han sigut melmelades que hagin durat gaires mesos jejeje

Finalment la pasta (valors aproximats perquè no m'ho vaig apuntar i ara no recordo gaire què vaig fer):

180 g de farina
30 g de cacau pur (del de llauna marca Valor)
25 g de sucre
2 ous

Amassar tots els ingredients junts, embolicar amb film transparent i deixar reposar una hora a la nevera.
Passar la pasta per la màquina (la meva és una Imperia) fins al gruix núm.3 o 2 (de 6).

De la tira de pasta que surt, fer-ne dues meitats. Disposar muntanyetes de melmelada ben espaiades, tapar amb l'altra meitat de pasta, pressionar bé per treure l'aire, tallar amb un tallador de raviolis i bullir-los uns minuts.

Muntatge del plat:

En un plat fondo, posar-hi dos dits de crema de vainilla i a sobre surant un parell o tres de raviolis. Servir fred.

dissabte, 19 de març del 2011

Macarons de gerds i de taronja

Ja fa uns quants anys que vaig descobrir els macarrons, en deuria veure alguna fotografia en algun lloc i els seus colors vistosos em van enamorar. Més tard, ara deu fer uns tres anys, vaig tenir ocasió de tastar-los per primer cop en una ocasió que la meva mare en va comprar en una pastisseria empordanesa. Totes les meves expectatives es van acomplir i vaig proposar-me d'aprendre a fer-ne. Vaig investigar per internet i com més llegia, més pànic em feia: calia fer un almíbar a certa temperatura i no tinc (ni tinc intenció per ara de comprar-me'n) termòmetre de caramel, així que ho tenia pelut. Després vaig veure que hi havia la opció de fer-los sense l'almíbar però tampoc m'atrevia perquè per tot arreu llegia que la cocció o el repòs eren tan importants i tan delicats. Ahir, però, vaig ensopegar amb un blog que explicava molt bé com fer-los amb la tècnica sense almíbar. Fa un any que tenia comprada l'ametlla mòlta, així que aquest matí m'he decidit a treure'm aquesta espina que fa tant de temps que tinc clavada (quan em proposo de fer una nova recepta, no em quedo tranquil.la fins que la faig!).






Aquí va doncs la recepta, que bàsicament és la mateixa que la de l'enllaç d'abans amb petites adaptacions per qüestions de logística:

Macarons:
100 g de clara d'ou: fa quasi una setmana que tenia tres clares d'ou a la nevera (de la recepta de la crema de vainilla), feien una mica més de 100g, i vaig treure'n amb una cullereta fins que van fer-ne 100. Les vaig treure ahir unes quantes hores a sobre la cuina perquè la intenció era fer-ho ahir al vespre, però al final no, i les vaig tornar a posar a la nevera. Aquest matí les he tret uns 10 minuts abans de començar a muntar-les. Ahir, a més, els va caure un tomàquet a dins, però no ha impedit que muntessin bé.
2 gotes de llimona (que al final han estat tres o quatre perquè se m'ha anat la mà al exprimir la llimona) 
120 g d'ametlla mòlta (de l'Àrea de Guissona concretament)
200 g de sucre glas (fet a casa, no de l'industrial que duu midó...que sembla que pot interferir pel que he llegit)
35 g de sucre blanc
colorant alimentari en gel

Per al farcit:
Essència de gerds
La pell d'una taronja ratllada
2 C/ Melmelada de gerds
2C/ Melmelada de taronja
Mantega (mitja tassa)
Sucre glass (dues tasses)
Crema de llet (una cullerada)

Primer que res, cal barrejar el sucre glas amb l'ametlla en un bol. Teòricament s'ha de mesclar amb algun robot de cuina que no tinc o tamissar. No he fet cap de les dues coses, ho he remenat amb una cullera de fusta.
Després: muntar les clares a punt de neu amb les gotes de llimona, primer a mà i quan comença a blanquejar, amb les varilles elèctriques afegint-hi gradualment el sucre blanc fins que quedi un merengue consistent.
Posar una tercera part de l'ametlla dins el merengue i remenar perquè quedi ben integrat. Afegir el segon terç i procedir igual i finalment la resta d'ametlla i integrar-ho.

En aquest punt, he posat la meitat de la massa en un altre bol.

Bol 1: gust de taronja: hi he posat colorant perquè quedi taronja i la meitat de la pela d'una taronja ratllada.
Bol2: gust de gerds: hi he posat unes tres gotes d'essència de gerds i colorant rosa.

Bol1: he posat la massa en una màniga pastissera. Paper vegetal en dues safates de forn i he anat posant cercles de massa de 2-3 cm de diàmetre espaiats un parell de cm entre ells amb la màniga pastissera. Després he colpejat la safata contra el marbre per fer emergir bombolles d'aire de la massa i les he punxat amb un escuradents. Després: deixar reposar la massa una hora (hi ha receptes que diuen que 15' és suficient, però hi ha gent que per anar amb presses li han sortit malament i m'he volgut curar en salut).
Bol2: igual procediment.

Un cop la massa ha reposat, s'han de coure al forn a 135ºC uns 15-20'. La veritat és que cada forn és un món, i 
al final he vist que al meu amb 125-130ºC era suficient.

Un cop fora del forn, s'han de deixar reposar una hora abans de treure-les de la safata, però jo no ho he fet. No sé quina diferència faria.

Farciment:
barrejar la mantega amb el sucre glas i la crema de llet. Aquí he repartit la massa en dos bols, en un hi he posat la melmelada de taronja, la meitat de la pela de la taronja ratllada i colorant taronja. A l'altre, melmelada de gerds, un parell de gotes d'essència i colorant rosa.

Ara només cal farcir els macarons enganxant dues meitats amb la crema al mig i deixar-los reposar mínim 24h.


divendres, 18 de febrer del 2011

Tomàquet amanit

Avui he collit els primers tomàquets, per fi!! M'ha costat decidir-me, al principi em feia pena collir-los. Després vaig pensar que el destí dels fruits és caure i podrir-se, així que en realitat no hi ha motius per tenir mala consciència :-)


He decidit que la millor manera de celebrar la primera collita, seria degustar-los en una amanida només de tomàquet:

Hem tallat els tomàquets a rodanxes, he agafat unes quantes fulles d'alfàbrega (també de collita pròpia) i les he trinxat juntament amb una dent d'all, oli d'oliva verge i crema de vinagre balsàmic. Tot plegat ha servit per amanir les rodanxes de tomàquet i per acabar de posar-hi el toc final, unes virutes de parmesà i una mica de sal maldon.


Conclusió de tot plegat: una amanida boníssima!! Els tomàquets estaven molt dolços i gustosos. Seguim esperant que en madurin més per a poder seguir degustant els fruits del nostre humil hortet.

dijous, 17 de febrer del 2011

Entrevista a Joaquim Vicent, osteòpata, a El Periódico

Gente corriente

Joaquim Vicent: "El sufridor tiene más números para tener desequilibrios"
Jueves, 17 de febrero - 00:00h.

-¿Magia en las manos?
-La única magia me la da la pasión por lo que hago. Desde pequeño quería ser lo que soy o futbolista.

-O vértebras o pelotas.
-Sentía curiosidad por la fisiología y la biomecánica. Y me fascinaba que el dolor tuviera solución. Pronto tuve claro cómo quería funcionar.

-¿Cómo quería funcionar?
-Quería salir de la idea común de ir al síntoma. Eso era como quedarse con la primera capa de la cebolla y yo deseaba llegar a la causa original de un desequilibrio.

-¿Lo logró?
-Entendí que el cuerpo humano es un todo relacionado. Por ejemplo, una hernia de hiato puede estar relacionada con un problema lumbar.

-¿De veras?
-La idea de buscar la causa original que provoca cualquier desequilibrio es de Michel Stéphan. Él evitó la intervención en más de 9.000 casos documentados de hernia discal previstos para quirófano. Me hablaron de él, lo localicé y le dije que necesitaba conocerle. Aceptó y acabó confiándome sus conocimientos.

-O sea, que usted no solo endereza huesos.
-Lo de menos es el acto osteopático de regular la postura. Tratamos a personas, no a enfermedades. Así, frente a una migraña, miraré cómo están la biomecánica, la postura visceral, el metabolismo, las emociones. Y una parte muy importante a tener en cuenta es la boca.

-¿La boca dice?
-La boca está relacionada con todo el cuerpo. Cada diente está conectado a través del sistema nervioso con una parte visceral. Una mala posición dental puede afectar a otra parte del organismo. A muchos pacientes que vienen con dolor de espalda les pido una radiografía de boca.

-Entonces, esto suyo no tiene nada de espiritual.
-Esto es una continuación de la medicina tradicional. Tenemos fama de que solo llegamos a ciáticas o cervicales, pero las posibilidades de un osteópata son infinitas. Cuidamos a la mujer que no le viene la regla, al recién nacido -debería ser obligatorio por las disfunciones que se crean durante el parto-, a quienes tienen problemas digestivos y respiratorios, fibromialgia...

-Difícil de abordar la fibromialgia.
-Michel Stéphan diría que la fibromialgia tiene una cura inmediata.

-¿Usted qué dice?
-Que detrás de la fibromialgia suele haber un aspecto emocional importante, pero también un desequilibrio en el organismo, con disfunciones digestivas, presencia de cándidas... Hay que estudiar obligatoriamente la boca y hacer un trabajo multidisciplinar ajustado al historial de vida.

-Oiga, ¿y qué más ha aprendido?
-El doctor David Vinyes, mi otro gran maestro, me ha mostrado el camino de la terapia neural, que trabaja sobre el campo interferente que puede haber en el organismo. Cualquier irritación sobre la red nerviosa (cicatrices, infecciones, estrés) puede hacer aparecer síntomas en cualquier parte del organismo.

-No se enoje, pero ¿qué hay que hacer para no caer en sus manos?
-(Ríe) Tener higiene de vida.

-¿Y eso cómo se hace?
-No hay que pensar constantemente en los problemas, comer bien, dedicar tiempo a los nuestros y a nosotros mismos. El cuerpo tiene una capacidad adaptativa infinita, le puedes dar la caña que quieras, pero hay una letra pequeña y en algún momento te pasará una factura.

-Si eres un sufridor, lo tienes fatal.
-Todos llevamos una mochila de emociones, y cuando está llena, puede salir en forma de dolor, de enfermedad. Pero el tamaño de la mochila depende de cada uno. El sufridor es aquel que tiene más números para tener desequilibrios. Su nivel de acidez es elevado y eso comporta la degeneración articular o visceral.

-¿Qué le haría a un sufridor descalabrado?
-Un análisis celular. Si vemos que el grado de acidez es desmesurado, aplicamos una técnica para sacar la fibrina, que es la que evita que el oxígeno entre en las células.

-Curiosidad. ¿A usted quién le endereza?
-Me sé depurar. Una manera cómoda de limpiarme es combinando frutas por la mañana, evitando el café con leche, haciendo una cena suave, ayunando a veces... Aun así, entre los 20 miembros del equipo de Arvila nos cuidamos. Tome nota de la web: www.centromedicoarvila.com

divendres, 11 de febrer del 2011

Novetats a l'hort

A mitjans de gener, hi va haver un tomàquet de la tomaquera més "vella" que em va semblar que tenia un color "no tan verd". Pensava que seria un reflex del color de la meva roba...Aquell mateix vespre, aquell "no-tan-verd" era ben bé un "tirant-cap-a-ataronjat". Aquí va començar una cascada de colors que es van anar contagiant als tomàquets del mateix ramell i després al següent pis. Un mes més tard tenim això:

El primer pis ja és tot madur i el segon té tomàquets verds, taronges i vermells.
Pel que fa a una tomaquera més joveneta, fa aproximadament una setmana que també ha començat a virar colors en el primer pis de tomàquets:
Aquests encara estan en els tons verds i ataronjats.
Pel que fa als enciams, ara són "baby" però amb una mica de cara i ulls. En cas de necessitat podriem ja tallar-ne algunes fulles per fer amanida:

En tenim uns tres com aquest. N'hi ha més però estan més petitons encara.
Finalment, ara que estem a tocar de l'inici de la primavera, he estrenat un dels regals de reis: un pack per cultivar herbes aromàtiques. Tot ecològic: la terra (hummus de cuc, fibra de coco, nutrients) i les llavors (cibulet, julivert i alfàbrega). Molt mono, vé amb una minijardinera d'acer inoxidable amb la seva safata i tot i uns palets de fusta per escriure-hi el nom del que sembrem:

D'esquerre a dreta: cibulet, alfàbrega i julivert.

Segona collita d'espinacs

Els espinacs han anat creixent i ja ens ha permès de tornar-ne a collir:

Alguns ben crescuts, d'altres més baby










La primera collita els vam fer saltejats al wok, però es van coure massa i van quedar en un no-res.
En aquesta ocasió els vàrem menjar crus, i teniem bons motius:
-Salmó fumat a la nevera a punt de caducar.
-No teniem enciam.
Conclusió: amanida d'espinacs amb salmó fumat, tomàquet, panses i formatge de cabra regat amb crema balsàmica de Mòdena.

La passió per la dansa oriental

Aquest és el primer cop que escric sobre la dansa. Pensava que aquest tema em motivaria per escriure més posts però ara per ara no he trobat res que em semblés interessant d'explicar.


Així avui aprofito per dues coses.


U: la setmana passada va ser el Festival Internacional de Dansa Oriental de Barcelona, que organitza la Munique. Donat l'elevat preu de les entrades de la gala internacional, i que la G. ballava amb les Su'ud a la gala nacional, amb les noies vam anar a veure aquest espectacle. Va estar molt bé, però vaig poder constatar que tot i els vora 5 anys que porto fent dansa, encara em manca "culturitzar-me" més: va ballar una noia que té una acadèmia a Madrid. Em va semblar que ballava estrany (de vegades feia la sensació que no seguia el ritme ni tan sols)...naturalment no em va agradar aquesta. Suposo que hi ha estils d'oriental que no sóc capaç d'apreciar encara...(l'altra opció és que realment ho estigués fent de pena, però mirant el seu cv a la seva web no fa la pinta que sigui així, ja que hi diu que és una mega-crac de la dansa).


DOS: Per a somriure una estona: la setmana passada a l'acadèmia vaig agafar el nou número de la revista Con Oriente. A les pàgines finals hi ha un article que val la pena reproduir perquè realment em vaig sentir identificada. Tradueixo del castellà:


ETS UNA ADICTA A LA DANSA ORIENTAL?


1. Quan tens l'armari ple de vestits de dansa i gens de roba per anar a treballar. 
2. Quan algú vol seure a casa teva i tu li treus un coixí o una esterilla.
3. Quan t'importa que la gent anomeni allò que balles dansa oriental, raks o fusió...
4. Quan ignores el teu marit que et crida: Són les 3 del matí, deixa el coi de vestit i torna al llit!
5. Quan no coneixes el darrer de Lady Gaga però sí el darrer de Hossam Ramzy amb aquesta m'hi identifico plenament. Podem afegir a la llista Nancy Ajram o Tamer Hosni.
6. Quan saps què és un ney.
7. Quan també coneixes un músic que el toca.
8. Quan la decoració de casa teva sembla una tomba faraònica.
9. Quan la teva mascota s'amaga cada cop que treus els cròtals. (d'aquests no en tinc, ni d'uns ni dels altres)
10. Quan has invertit temps en llegir aquesta llista.


QUAN SAPS QUE ETS UNA BELLYDANCER?


1. Quan l'aspirador s'obstrueix amb tants lluentons, monedes i boletes de vidre que hi ha per terra. (ja he après a no posar-me els mocadors més dolentots per estar per casa, així evitem l'escampadissa de monedes i abaloris)
2. Quan cantes en veu alta en una llengua que no entens.
3. Quan fa fred, vibres excessivament per entrar en calor. (jejejejeje)
4. Quan fas una coreografia de dansa oriental mentalment amb cada cançó de la ràdio.
5. Quan el teu armari sembla un mercat egipci. (el meu concretament és egipci-persa)
6. Quan els teus fills saben què és un "shimmi". (canviem "fills" per "parella" i podem afegir-hi els camells, entre d'altres)
7. Quan mous el maluc mentre esperes a la cua. (culpable!)
8. Quan balles dansa oriental en un club de salsa. (o qualsevol tipus de club...)
9. Quan la gent del fòrum t'entén més que la teva família. (per sort no visto fòrums! així que romanc incompresa jejej)
10. Quan el to del teu mòbil és un tema "oriental". (encara no he arribat a aquest extrem, però és una bona idea!)
11. Quan comences a dir-li "habibi" al teu marit.