dijous, 26 d’abril del 2012

Tercera visita amb la llevadora del CAP

Aquesta visita va començar abans de l'esperat (5 minuts tard, no 10 o 15 com les altres vegades). Aquest cop sense becària. Porto mostra d'orina, com sempre, i aquesta vegada disposada a fer preguntes :-)

Comencem: em pesa.
Pes: 62.5 Kg.
Tensió: com sempre (6-11 aproximadament)

Anècdota 1: "Has engordado 2 Kg en un mes [darrera pesada a ginecologia era de 60Kg] y esto no puede ser, tienes que engordar 1Kg cada mes"
Li dic: "Empecé el embarazo con 58Kg, ahora peso 62Kg. Han pasado 4 meses, de 58 a 62 van 4Kg, así que en promedio estoy en el peso que me toca, no?".
Ella es mira el carnet d'embarassada i fa: "mmmm...sí, es verdad...bueno...no está tan mal".
Conclusió: La dona no pensa.
Reflexió: Si jo fos d'una altra manera, davant de la seva bronca m'hauria pogut quedar amb la idea que agafo massa pes i se'm podria passar pel cap de restringir el que em fico a la boca per alimentar-me, és a dir, jo mateixa posar-me a fer una dieta sense cap mena de control mèdic, per tal d'estalviar-me futures bronques. La qual cosa no seria gaire saludable...en fi. D'altra banda, cal recordar que la darrera pesada era en una balança diferent, operada per una persona diferent. Així que vés a saber realment quines són les meves fluctuacions reals...
Altres consideracions: en molts països (del primer món, on les dones embarassades són observades obssessivament amb lupa) es considera normal i completament dins dels paràmetres saludables (si el teu BMI és normal a l'inici de l'embaràs, com en el meu cas per exemple) un augment de pes de fins a 15Kg. Quina mania aquí, doncs, per fer-te guanyar amb prou feines 9Kg? Sort que passo bastant, però penso en altres noies amb menys (in)formació, me les imagino, en el meu cas, després de la primera bronca per pèrdua de pes, intentant engreixar-se com a vaques per després com a conseqüència de la bronca per augmentar una mica massa, tornar-se amigues de l'anorèxia. És de bojos.

Anècdota 2: La llevadora diu que ja he d'agafar hora per l'analítica de sang del segon trimestre, i que aquell mateix dia em faran el Sullivan.
Aquí li hem d'explicar per què no el farem al CAP: li diem que volem fer el part a casa i que la llevadora que ens atendrà em farà el control de la glucèmia, de manera que renunciava a fer el Sullivan al CAP. Ella va dir que com que era obligatori fer-lo, que si no el volia fer hauria de signar un paper conforme hi renunciava. Li vaig dir que sí, que signaria el que em digués, però vam marxar d'allà sense que ens donés res per signar...


En aquest punt, ens va dir que "nosotras no somos partidarias del parto en casa pero lo respetamos", que respecte el part a casa "hemos visto de todo y por eso nos da miedo". 
Li vaig respondre que jo "havia vist de tot en parts hospitalaris i per això em fan por" jejeje.  
Al cap d'una estona em va demanar si "estaba segura". Ens vam limitar a respondre-li que era una decisió molt meditada i que estàvem completament segurs, aquí va acabar la conversa. 
No vaig voler entrar a discutir sobre el tema perquè penso que seria una pèrdua de temps i no cal (i no en tenia gens de ganes). Ara, ens quedarem amb la intriga de saber què és el que han vist tant horrible perquè els faci tanta por! :-D I segurament, ella amb les ganes que li ho preguntéssim :-P

També va preguntar-nos quina llevadora ens atendria, li vam dir el seu nom, va fer com que sabia qui era però no va dir res més. També va preguntar sobre com ens faria el control de la glucosa, si em faria una extracció de sang o com, però no em venia de gust de donar més explicacions, així que em vaig fer la despistada i li vaig dir que de moment no ens hi havíem posat encara a parlar de detalls i que no tenia ni idea de com es feia tot això de la glucosa, així ja no va insistir més.

També va voler apuntar en un marge del llibre-carnet d'embarassada "desea parto en casa". No sé perquè ho va voler apuntar (tampoc li ho vam preguntar), però li vaig dir que endavant, que apuntés el que volgués. 

Reflexió: Em pregunto davant de les seves estratègies:
a) Dir que he de signar la renúncia al Sullivan (que en realitat no em va donar res per signar)
b) Preguntar si n'estem segurs i dir-nos que han vist coses terribles de parts a casa 
c) Anotar que desitgem el part a casa al carnet d'embarassada
Em pregunto si tot plegat deu formar part d'alguna mena d'estratègia per fer-nos canviar d'idea o que agafem por...Sort que tenim les idees MOLT clares i estem ben informats :-)


Anècdota 3: li vaig preguntar per la meva orina. Em va dir que tenia la proteïnúria una mica alta però que no era important. No va explicar a què pot ser degut, tampoc li ho vaig preguntar.

Un apunt final: em fa molta ràbia que diguin que les embarassades s'"engreixen". Penso que engreixar-se (i el DIEC opina igual) significa "esdevenir gras", és a dir, acumular greix. I que jo sàpiga, ni el meu fill, ni la placenta ni la sang extra ni el líquid amniòtic són un acúmul de greix en el meu cos. Així que si us plau, prou parlar d'engreixar, prefereixo el terme "guanyar pes", trobo que és més adequat a la situació.
La qual cosa no vol dir, naturalment, que una no s'engreixi també a part, però no em consta que sigui el meu cas ara per ara (o com a mínim no diferent del que era fa uns mesos jeje).

Primera visita amb la ginecòloga del CAP

La visita amb la ginecòloga va ser quasi com amb la llevadora, pel que fa al que em van fer:
Pes: 60 Kg (en un altre despatx, per tant diferent balança, de la qual en desconeixem la calibració)
Pressió sanguínia: com sempre (normal tirant a baixa)
Batec de la criatura: accelerat, tal com li toca :-)

I poca cosa més...Les conseqüències de la pesada, a la següent visita amb la llevadora.

dissabte, 21 d’abril del 2012

5 coses que em cansen una mica

Al principi de l'embaràs, per què negar-ho, resulta fantàstic veure que la gent s'interessa, tu estàs feliç i emocionada per la nova aventura i t'encanta parlar i parlar sempre de tot el que tingui a veure amb la criatura. És un sentiment fantàstic que vols compartir amb tothom!!
Ara bé, passen les setmanes, i et trobes de cop i volta submergida al "dia de la marmota", estancada en converses que al final sempre són les mateixes i al final t'avorreixes de contestar sempre amb el mateix discurs.
Uns exemples de temes recurrents:


1. Que la gent pretengui endevinar el sexe de la criatura amb arguments que no s'aguanten per enlloc.
Que si tens la cara així
Que si tens la cara aixà
Que si tens tals símptomes físics
Que si tens la panxa grossa
Que si tens la panxa punxeguda (aquesta és la més estranya, mai he vist una panxa acabada en punxa, totes són arrodonides als meus ulls...serà que mai les he observades amb prou deteniment)
El que més em preocupa és que aquests comentaris de vegades vinguin de gent a qui pressuposo un determinat nivell intel·lectual. Com em deia algú, parlant d'això, avui en dia tenir una carrera universitària no significa tenir cert nivell d'intel·ligència. Doncs serà això (quina pena), o potser és que sobreestimo les capacitats d'algunes persones (quina pena també).
Una altra explicació al fenomen és que la gent ho digui per donar conversa. Com qui parla del temps amb un desconegut a l'ascensor...el problema és que aquestes persones ja em coneixen d'abans i mai m'havien donat converses de tant poc nivell. L'embaràs em fa grossa, però no tonta, així que si us plau, no em vingueu amb explicacions absurdes que no s'agafen per enlloc ni amb pinces. No m'agrada perdre el temps parlant de teories completament inventades i que no serveixen per a res.
Per sort, sabent ja el sexe, aquest tema de conversa ha disminuït en un 99% (no ha desaparegut del tot, no!)

2. Que la gent pregunti per l'habitació de la criatura.
És com una obsessió, tothom pregunta el mateix: ja teniu l'habitació a punt?? què hi posareu?? heu de comprar X milions de coses!!
Bé, perquè quedi clar: un nadó, a part de bolquers (i hi ha qui diria que ni això), un mínim de roba, un joc de foulards i/o motxilla i una calaixera per guardar tot plegat, no necessita res més que amor i llet. Qualsevol objecte extra NO és realment necessari, una altra cosa és voler agenciar-se'n fins mai parar. La societat de consumisme en què vivim ens fa creure en falses necessitats, però no és el nostre cas. Personalment només accepto afegir-hi un llitet, una banyera-canviador, i (a contracor) un cotxet. Realment NO cal res més, com a mínim per començar. Ja anirem veient què necessitem realment i què no quan ens hi trobem. Per tant, l'arranjament de l'"habitació", no pot donar per tanta conversa. Com a mínim amb mi :-)
Penso que segurament també sigui un tema que la gent treu per donar conversa, però em remeto al punt anterior, si abans de l'embaràs parlàvem de tota mena de coses, quina mania ara en insistir en això? No cal.
D'altra banda, encara és MOLT AVIAT per pensar en comprar i comprar. Quan falti un mes pel naixement, ja en parlarem. Ara simplement no hi ha ganes, és massa aviat. I si no en tenim ganes, no veig per què els altres han d'estar més interessats que nosaltres en fer la llista de la compra...tot arribarà al seu moment.

3. Que la gent (no amics íntims, sinó coneguts) amb qui coincideixes periòdicament (diàriament, setmanalment, etc) et pregunti sistemàticament com et trobes.
Sospito que també és per donar conversa, i socialment és ben acceptat que així es faci quan un es relaciona amb una embarassada. Jo mateixa, durant molts anys ho he fet respecte d'altres noies, però ara que em toca patir-ho, penso que és un rotllo. Què se suposa que he de fer, explicar fil per randa tot el que em va passant? de veritat que a un conegut això li interessa realment? em costa de creure...I si és per ser cordials i prou, doncs penso que no cal fingir un fals interès. Amb un "bon dia" ja n'hi ha prou. 
Potser, en aquest punt, hi té relació el fet que no m'agradi ser el centre d'interès en les "reunions socials", em sento molt més còmode passant desapercebuda, i tants interrogatoris setmanals m'ho impedeixen :-)
Hi ha una altra qüestió també: és una pallissa mantenir una i altra vegada la mateixa conversa cada dia amb diferents persones.

4. Que em toquin la panxa sense demanar permís
He de matissar: certes persones. La família més íntima, els amics més íntims, tenen via lliure per posar la mà a la panxa (i per preguntar sincerament com estic també XD). Curiosament, són els més respectuosos...
Hi ha gent amb qui tens una relació cordial, però no de sinceritat afectiva-emocional, amb alguns hi ha una coneixença de molts anys, d'altres de menys temps, però en tot cas són gent que de normal no ens expliquem la nostra vida i les converses són completament superficials. Em molesta que aquesta gent mostri (fingeixi?) un interès desproporcionat pel que és la relació habitual que tenim. I que em toquin sense demanar permís...jo no vaig tocant la panxa al que s'ha engreixat (de greix, no de fill) així gratuïtament i encara menys si no hi ha confiança.
Aquest punt per mi és el més conflictiu. Fins ara m'he deixat "ficar mà" amb bona cara, però per dins estic amb els pèls de punta...hauré d'aprendre a defensar-me i posar límits a aquest tipus de persones. I fer-ho sense que ningú s'ofengui...serà una missió (quasi) impossible :-S

5. Que preguntin què preferim, si nen o nena o si ja tenim noms triats.
Suposo, com en els punts 1, 2 i 3, que és per donar conversa. Entenc la pregunta, però CANSA estar responent sempre el mateix. I si a sobre respons i no els agrada la resposta, encara t'has de sentir un "no m'ho crec" o "no pot ser"...serà possible!
Per cert la resposta, encara que sembli un tòpic, és totalment certa: no tenim preferència pel sexe, només ens interessa que estigui bé de salut. Ah, i el nom el triarem quan sapiguem el sexe.
(Edito: Aquest text va ser escrit al mes de febrer de 2012. Ara ja sabem sexe (nena) i tenim el nom triat)

Primera visita de seguiment amb la llevadora del part a casa

Aquesta setmana hem fet la primera visita amb la llevadora que ens atendrà al part a casa.
Vam començar per comentar algunes dades personals, inclòs el meu propi naixement i lactància, relació amb la família, etc. És molt interessant l'enfocament més "personal" del tema, ja que quan s'acosta la data de sortida de comptes el que necessita la mare per poder parir és bàsicament tranquil.litat, estar relaxada. I si comences a rebre trucades cada dia preguntant si la nena ja vé, això genera una pressió psicològica (i estrès en conseqüència) que anul.la o dificulta el procés (l'adrenalina interfereix en l'acció de l'oxitocina), i això no ens interessa que passi!!
També vam comentar una mica per sobre algunes qüestions pràctiques del dia D, com algunes coses que necessitarem, però molt per sobre perquè d'això ja n'anirem parlant més quan s'acosti el moment.
Com a resultes de la visita, he començat a prendre suplement de iode. Al CAP no m'hi havien insistit tant, allà em van dir que amb sal iodada i consum de peix era suficient, però la llevadora del part a casa em va comentar que caldria prendre 14 racions de peix a la setmana per assegurar el iode necessari. Nosaltres mengem peix quasi cada dia, però no crec que fem més de 10 racions (la setmana que més), així que m'he tirat a les pastilles.
Durant la visita també vam mirar el batec de la nena, l'alçada de l'úter (dos dits per sobre del melic...que gran!!), i va palpar per detectar com estava col.locada. El culet el tenia posat ben bé al mig de la pelvis, i ens va ensenyar com tocar-lo, va ser divertit :) També em va mesurar el perímetre de la panxa i una prova d'orina, que va donar correcte.
Ah, i l'estrella de la tarda: la prova de la glucosa per detectar si tinc risc de diabetis gestacional!! Com que ens visitàvem per la tarda, em va dir que fes un dinar potent, i vaig obeir amb molt de gust jejeje Em vaig endrapar un megaplat de tallarines de pasta fresca a la carbonara, amb ceba, pernil salat (ben cuit) i superextra de formatge havarti, tot plegat acompanyat d'una bossa de cheetos i fanta de llimona casolana, "con azúcares añadidos" jeejje Teniem un tros de pastís a la nevera, però estava tan tipa que no vaig poder fer postres. En tot cas, vaig menjar una bomba d'hidrats de carboni per posar a prova la meva insulina.
La punxada va donar 96 o 98, i havia de donar menys de 130 (crec, potser era 120) per no tenir risc de diabetis gestacional, així que...prova superada!!!!!! i sense haver de passar per la ditxosa pòcima vomitiva del Sullivan XD Si aquell mega dinar no em va donar sucre alt, res del que pugui ingerir d'aquí al final de l'embaràs me'n donarà :-)
Ah, i també ens va donar els papers que haurem d'omplir per inscriure la nena al registre civil quan neixi, estan ben guardats esperant el moment :)
Fins aquí la primera visita, en general molt satisfactòria. La següent, d'aquí a un mes.

dimecres, 18 d’abril del 2012

Segona visita amb la llevadora del CAP

Situo en antecedents: a la primera visita ens va dir que faríem una consulta de seguiment mensual, així que en aquell moment ja ens va donar hora per la següent (la segona). A més en la primera visita li vaig dur uns resultats d'una histologia que m'havia fet feia uns mesos, on tot era correcte i en aquell moment va dir que perfecte, així ja no caldria fer-ne cap. 

En aquesta segona visita la cosa va començar divertida:

Un altre cop ens va agafar tard, aquest cop uns 10 minuts. I no hi havia ningú abans que nosaltres...va arribar (no sé d'on) acompanyada d'una becària.
Vam passar a la consulta. Jo havia de dur unes mostres d'orina.



Anècdota 1: 

Llevadora: "Para qué venís?"
Nosaltres (atònits i amb la gota penjant): "Pues usted sabrá, que nos citó para que viniéramos hoy"
Llevadora: "Pues no sé para qué...porque todavía es temprano para escuchar el latido"
Nosaltres (arronsant espatlles i al.lucinant): "nosotros no sabemos, nos dijo que haríamos una visita cada mes y aquí estamos"
Llevadora: "Pues no sé, será para hacer la citología".

Situo en més antecedents: vaig trigar moooolt de temps a anar al ginecòleg el 2011 per fer-me la citologia que li vaig mostrar a la primera visita a la llevadora, que era correcte i ella va dir que no caldria fer-ne cap doncs. La meva reticència era perquè no m'agrada que em remenin les meves parts més íntimes, que allà només hi entra una persona que es diu "pare de la criatura". I si hi ha d'entrar algú altre, abans m'hauré hagut de mentalitzar durant un temps. Vaja, que el ginecòleg em fa més angúnia que cap dentista del món mundial

Jo (en pensament, no en veu alta): ni de conya m'obro de cames avui!!!!!!!!!!!!!!!! que no m'havien avisat!!!!! i la darrera vegada va dir que no calia!!!!!!!!! Que no penso deixar que aquesta dona em fiqui mà avui!!!!!!!!!!!
Jo (en veu alta i sense que es notés el pànic a la meva veu): "Usted dijo el mes pasado que no había que hacer citología porque tenía una hecha hacía unos meses y estaba todo correcto y que esa ya servía"
Llevadora: "Ah sí? pero no lo recuerdo. No me la debiste enseñar"
Jo (atònita altre cop per la situació entre kafkiana i de diàleg de besugs): "Sí se la enseñé, y hoy también la traigo" Li trec l'informe i l'hi ensenyo.
Llevadora: "Pues sí, veo que está todo bien. Entonces no sé por qué habéis venido"
Nosaltres (encara més al.lucinats i atònits): arronsem espatlles i li diem que ella mateixa.
Llevadora: pues bueno, vamos a pesar y tomar la tensión porque no podemos hacer nada más.
Conclusió: aquesta dona està a la parra, no es prepara les visites. I tot plegat dóna mooolt mala imatge, la veritat.

Anècdota 2: mentre anem parlant (com et trobes? mala circulació? nàusees? etc.) li dóna l'orina a la becària. Jo ni me n'adono de tot plegat, no veig què en fa la becària. Segons el D., la va posar en un aparell, que deuria ser per analitzar-ne alguna cosa. A continuació l'escena és: nosaltres asseguts a un costat de la taula, a l'altra banda la llevadora i la becària:
Llevadora: es gira d'esquenes i parla amb la becària, "cómo está"?
Becària: "bien"
Llevadora: "vale, gracias" (o alguna cosa així).
Llevadora: es gira cap a nosaltres i em diu que ara em pesarà i em prendrà la tensió, etc.
Conclusió: encara estem esperant a saber què li van mirar a la meva orina i què és el que estava bé. Com a mínim m'alegra saber que està bé, però tinc una immensa curiositat per saber què era el que li miraven!!

Anècdota 3: la becària em pesa (en aquestes balances de contrapès, que ves a saber si estan ben calibrades, i sense esperar pacientment a que el senyal s'estabilitzi)
Pes: 60.3 Kg
Llevadora (dirigint-se a mi): "esto no puede ser, hay que engordar 1Kg cada mes y tú has perdido 700g"
Conclusió: hi pot haver mil explicacions per a haver perdut 700g.
a. Pesar-se amb una roba diferent que la vegada anterior.
b. No menjar gaire a casa de les nàusees
c. Haver anat a consulta havent orinat i defecat abans de sortir de casa
d. Que la persona que m'ha pesat no hagi estat prou acurada i pacient per assegurar-se de fer-ho bé.
Reflexió de tot plegat: sort que el tema del pes no em preocupa perquè sé que és normal perdre'n una mica al principi (no perquè m'ho hagi dit la llevadoratotpoderosa, és que una té estudis i sap on trobar informació fiable en altres fonts). Penso que si jo no estigués tan ben informada o fos més sensible a la paraula de la llevadora, immediatament hauria corregut cap a casa a afartar-me de pasta i fregits per augmentar de pes i evitar la bronca a la següent visita. Cosa que penso que no hauria sigut gaire saludable...

Anècdota 4: Sobre la meva alimentació, diu que he de prendre suplements de iode, així perquè sí. Li pregunto si no n'hi ha prou amb el que ingereixo amb la dieta. Ella diu que sí, que si prenc sal iodada ajuda, però que clar, que no n'hi ha prou. Que si mengés peix sí que seria suficient.
Reflexió: per quins set sous aquesta dona assumeix, sense haver preguntat prèviament, que a casa nostra no hi entra el peix? Es pensa que som uns garrulos que no saben dur una dieta equilibrada?? Per la seva informació, li vàrem explicar que de peix en mengem quasi cada dia, és a dir, unes 7 racions a la setmana ben bé. Aquí la dona ja no va tenir arguments per fer-nos anar a la farmàcia a augmentar la despesa farmacèutica.

Fins aquí la segona visita. Déu n'hi dó!!!!

dissabte, 14 d’abril del 2012

Mousse de llimona

Un company de feina és de València i allà hi té llimoners i tarongers. Parlant amb ell em va explicar que no donava a l'abast amb les llimones i que se li farien malbé moltes, i jo em vaig oferir amablement a acollir-ne algunes. Molt simpàtic, doncs, me'n va portar uns quants quilos, d'unes llimones que fan un aroma espectacular i que són fantàstiques per fer fanta llimona casolana :) Però amb tanta llimona, a part de la fanta, també em venia de gust de fer una mousse. 
Aquesta recepta és la que ha fet la meva mare de tota la vida, em transporta automàticament a la meva infància, i està extreta d'un llibre de cuina que forma part d'uns col.leccionables de l'any de la picor (anys 70 em penso). 
La de la meva mare és fantàstica però té una pega: de tota la vida li ha quedat separada en dues fases, la part del suc de llimona amb gelatina al fons del bol, i a dalt la part esponjosa. Era molt bona però l'estètica no acabava de rutllar. 
La meva intenció, doncs, era buscar una recepta similar però que no quedessin les fases separades, i per internet tot el que he trobat duia llet o nata, cosa que la de la meva mare no duia, i per tant no em servien. 
Finalment, doncs, truco la meva mare i em dicta la recepta, repetiré la seva de tota la vida. Però a mitja elaboració se m'acut una idea, ho provo i...funciona!!! He aconseguit fer la mousse de la meva mare però sense que quedin dues fases separades XD Aquí va:




INGREDIENTS
4 ous
6 cullerades generoses de sucre (si queda molt àcid, se n'hi pot posar més al gust, sempre afegit als rovells, no a les clares)
125 ml de suc de llimona
Ratlladura de mitja llimona
1.5 cues de peix
1 cullerada d'aigua calenta

Procediment
Posar en remull amb aigua freda les cues de peix fins que quedin hidratades i escórrer-les. 
Separar els rovells de les clares.
Muntar els rovells amb la meitat del sucre. Afegir-hi el suc de llimona. Desfer les cues de peix en una cullerada d'aigua calenta i afegir-ho als rovells. Afegir també la ratlladura de llimona i barrejar-ho bé tot.
Aquí intervé la meva variant que no apareix a la recepta original:
Posar-ho al foc, dur-ho a ebullició i anar remenant fins que espesseixi (10 minuts aproximadament).
Deixar refredar una mica, que perdi temperatura.
Muntar les clares a punt de neu, amb la resta del sucre.
Afegir les clares muntades a la crema de llimona i barrejar-ho suaument amb compte perquè les clares baixin el menys possible.
Deixar a la nevera que refredi com a mínim unes 2 hores.

Primera visita amb la llevadora del CAP

El seguiment de l'embaràs amb la llevadora del CAP és tota una aventura. Per sort duia dos o tres anys llegint a fons i informant-me sobre tot allò relacionat amb l'embaràs i el part, de manera que tot el que succeeix en aquestes visites queda en anècdotes per riure, però sinó, serien anècdotes per plorar.
Sóc molt conscient que, com a tot arreu, hi ha bons i mals professionals, i la que m'ha tocat a mi deixa una mica que desitjar.

La primera visita va ser fantàstica, l'únic però (i que s'ha anat repetint en visites successives) és que la senyora no té pressa per agafar la gent a l'hora concertada i vam haver d'esperar uns 15 o 20 minuts a què es dignés a aparèixer (era visita a primera hora del matí, se li deuria haver allargat el cafè d'abans d'entrar a treballar?).

Va ser una visita de 45 minuts ben bé. Em va fer una colla de preguntes sobre antecedents mèdics meus i familiars, em va pesar i prendre la tensió, i em va preguntar quant pesava abans de quedar-me embarassada.

Pes: 61Kg
Pes abans de l'embaràs: li dic 58Kg, però realment no ho sé perquè no m'he dedicat mai a pesar-me per esport...sé que els darrers dos anys he oscil.lat entre els 58-59Kg, havia intentat perdre'n un parell corrent però res.

En la visita ens va donar el carnet d'embarassada, un fulletó sobre malalties genètiques (quin mal rotllo) i amniocentesi, i li vam plantejar algunes preguntes sobre alimentació durant l'embaràs entre d'altres coses.

Em va donar hora per treure sang, pel triple screening i per la primera ecografia de la setmana 12. També volia que em fes el test de Sullivan, en teoria perquè la meva àvia materna té diabetis tipus II (quina iaia no en té?¿?). La meva mare, en 4 embarassos mai va ser considerada de risc per a diabetis gestacional, així que no veig per què jo ho havia de ser. Així que li vaig dir que no, que preferia esperar al 2n trimestre. A més, en el primer trimestre estava menjant mooolt poc pel que sóc jo, així que el meu cos estava acostumat a ingerir poca cosa i una sobredosi de glucosa potser hauria donat un resultat poc fiable. A més, tenia un altre motiu per a no voler-ho fer al CAP: amb la llevadora del part a casa vam quedar que el control de la glicèmia el faríem amb ella en el segon trimestre, mirant el sucre en sang després d'un bon esmorzar, cosa que em sembla molt més raonable que no pas prendre's aquella solució sobresaturada de sucre que de normal no ho ingeriria mai i que sé que fa vomitar a molta de la gent que s'ho pren.

En tot cas, quan li vaig dir que preferia fer-lo al segon trimestre (no li vam dir res del part a casa i de com portaríem el control de la glucèmia), em va dir que ella creia que millor fer-ho ara, i hi va insistir unes vegades més però nosaltres ens vam mantenir ferms i al final va cedir de més o menys bona gana.

dimarts, 3 d’abril del 2012

La roba durant l'embaràs

Em sento afortunada, perquè el primer trimestre de l'embaràs, en què no hi ha panxa gairebé, l'he passat a l'hivern. Això vol dir que no he hagut de comprar cap abric, ni samarreta ni jersei especial per embarassada. N'hi ha de tots preus, depenent d'on es compri, però clar, com més maco, més car. I sap greu haver de gastar tants diners (sobretot amb la situació actual) per unes peces de roba que s'utilitzaran un breu període de temps. Així que de roba d'hivern quasi no he comprat res. Tan sols dos parells de texans i un pantaló negre més de vestir, d'aquests que duen tela de cotó elàstica entre el maluc i la part superior de l'abdomen.
Els vaig comprar al C&A, eren rebaixes d'hivern (al gener), amb un 70% de descompte, així que per 15 euros tenia dos texans la mar de macos i per 25 els de vestir, que no estaven rebaixats.
Havia llegit que a l'H&M tenien també roba que està bé, però allà els pantalons eren més cars i n'hi havia menys varietat, així que van quedar descartats.
Hi ha gent que deia també que valia la pena comprar malles a l'H&M però les que tinc ja tenen la cintura súper baixa, igual que les d'embarassada, així que he pogut seguir utilitzant les mateixes :-)
Com que ha anat fent fresqueta, amb les malles, samarretes, vestits de llana, els pantalons elàstics i els jerseis de llana que tinc, que de per si són prou amplots, he anat tirant la mar de bé fins ara, que tot just fa una setmana que la panxa comença a ser més evident.
I ara que creix la panxa, arriba el bon temps. El meu armari de primavera-estiu consisteix en molta samarreta i vestit (bastants són dels que van ajustats fins sota el pit i després cauen amples), faldilles que van al maluc i malles finetes tipus mitja. En ser teixits que es donen estic convençuda que podré anar tirant amb la roba que ja tinc. 
No descarto comprar alguna samarreta d'estiu, però serà més perquè n'hi ha de molt mones i em faci gràcia de comprar-ne alguna, o bé aprofitaré per fer-me amb algunes que ja em serveixin per la lactància.
Ara bé, una peça que s'ha fet imprescindible i havia anat deixant i deixant, són els sostenidors. Ja fa moltes setmanes que anava aguantant amb els meus, però els aros metàl.lics se'm clavaven, el pit es sortia per tot arreu...un desastre. Ara per ara he passat de una copa C a una D...espero que la cosa no vagi gaire a més. 
Llegint i parlant amb mares que ja han passat per això, he acabat entenent que no val la pena esperar a que la cosa s'estabilitzi, perquè després amb la lactància el pit també fluctua, de manera que és normal acabar amb un assortit de talles diferents. Així que assumint aquesta realitat, m'he llançat a la cerca i captura de sostens que siguin prou  macos i de la meva talla. I ja posats, baratets :-)
Mirant per internet vaig trobar que al Kiabi n'hi havia que complien els requisits. Fantàstic!! Cap a Montigalà s'ha dit. I sí, per 15 euros aproximadament em vaig firar dos sostenidors de lactància. Uns de negres sense aro i uns de color morat amb una puntilla al borde la mar de monos (aquests amb aro).
La pega: que si de normal m'ha costat trobar sostens xulos de copa C perquè en aquest país no està permès tenir més talla que la B, ara la problemàtica es trasllada a la lactància. A la botiga hi havia mooooltes talles de copa C, i de D les vaig haver de buscar amb lupa. De 10 models diferents de sostens, només 2 tenien copa D, que són els que em vaig quedar. Sort que no gasto (encara!?) DD o E, perquè no n'hi havia cap.
En tot cas, vaig aprofitar per fer-me també amb unes bandes elàstiques (6eur) per la panxa. Així si les samarretes a l'estiu em queden curtes, i si dóno el pit aixecant la samarreta, la panxolina quedarà ben tapada i decorada. Una és negra, que combina amb tot, i l'altra és blanca amb ratlles horitzontals caquis amb un cor vermell dibuixat al mig :)

I aquí queda el tema vestimenta...d'aquí a un parell de mesos veurem si m'hi caben els bikinis...espero que sí!! sinó, ja n'aconseguirem un parell de nous, ja que em nego a comprar un d'aquests banyadors horribles d'embarassada :-))

Tots sóm animals

Fa dies que vaig llegir aquesta entrevista a la contra de La Vanguardia que li fa Imma Sanchís a Deborah Fouts. Posa els pèls de punta i ens permet reflexionar sobre el lloc en què ocupa l'home en la natura (des de la nostra pròpia visió) i quin lloc donem a la resta d'animals (incomprensiblement encara hi ha gent que es pensa que l'ésser humà no és un animal...què seria, doncs, sinó?).

Mi marido y yo cumplimos 68 años. Tenemos 3 hijos, 5 nietos y viven 3 de los 5 chimpancés que hemos criado. Soy psicóloga, dirijo el Instituto de Comunicación entre chimpancés y humanos de la Central Washington University. Hay continuidad entre especies. Soy luterana.

Estábamos recién casados (1964) y Roger quiso hacer su doctorado, por casualidad contactamos con otra pareja de psicólogos, los doctores Garner, que se convirtieron en sus profesores de doctorado.

Los primeros en enseñar a una chimpancé el lenguaje de los sordomudos. .
Washoe era una chimpancé muy jovencita y los Garner querían rodearla de personas que fueran sus amigos, que hablaran entre sí la lengua de signos americana (ASL) y lo hablaran con ella, así que todos fuimos a la entrevista, incluido mi hijo de cinco meses.

Curiosos los Garner.
En cuanto nos vio, Washoe abrazó a Roger, y ese abrazo cambió nuestra vida, las de mis hijos y las de mis nietos. Washoe se convirtió en una más de la familia.

¿Washoe vivía con más chimpancés?
En el refugio vivían 30 chimpancés, pero Washoe estaba siempre con nosotros. No se sentía parte de sus congéneres a los que llamaba bichos negros. Al proyecto Garner se sumaron Loui, hijo adoptivo de Washoe, y la joven Moja. Pero ocurrió algo terrible.

No me asuste.
  El director del Instituto de Estudios con Primates de la Universidad de Oklahoma donde trabajábamos se dedicaba a vender chimpancés para la investigación biomédica.

Los vendió.
  A todos salvo a Washoe, Louis y Moja que no eran suyos. Tuvimos pesadillas durante meses y decidimos irnos a una universidad menos prestigiosa, a la Central Washigton.

¿Cómo se llevaban sus hijos y los chimpancés?
Cuando falleció Washoe cada uno de mis tres hijos habló en la ceremonia de despedida y se refirieron a ella como “mi hermana”.

Volvamos al recién inaugurado Instituto de Comunicación entre Humanos y Chimpancés.
Por fin arranqué mi proyecto con la familia de chimpancés que ya había crecido a cinco miembros: coloqué cámaras en su recinto para espiarlos cuando estaban solos.

Cuénteme.
  Utilizaban el lenguaje de signos entre ellos sin necesidad de que hubiera presencia humana, sin que nadie les estimulara. Y también lo utilizaban para hablar consigo mismos. Tienen cultura y la pasan de padres a hijos. De hecho fue Washoe la que enseñó el lenguaje de signos a su hijo, a la jovenMoja, a Dar y a Tatu.

¿Qué fue lo que más le sorprendió?
Para poder grabarlos a solas yo pedía cada día a todos los humanos que se fueran. Un día Washoe se acercó a la cámara que estaba escondida, y dijo con signos: “Devi, sucia, Devi”. Estaba enfadada conmigo porque me había llevado a sus amigos humanos.

¿Cuáles son sus conclusiones?
  Entre ellos hablan a menudo y su conversación es la que tendría cualquier familia, lo que demuestra que somos muy parecidos. De hecho cuando hablas con ellos y te vas por las ramas –es uno de nuestros estudios– ellos reconducen la conversación.

¿De qué hablan entre ellos?
De juegos, de sus estados de ánimo, mienten… Si están mirando una revista y ven un helado, hacen el signo del helado o van a enseñarle a otro la foto y explicarle lo que es un helado.

Hábleme de sus estados de ánimo.
Son muy empáticos. Si Washoe te veía triste, hacía el signo de abrazo, y si te veía contenta, te decía que ella también lo estaba. La Navidad les gusta mucho y te lo hacen saber: “Gracias, contenta, abrazo, te quiero”.

¿Diferentes personalidades?
Washoe se encargaba de todos los demás, era la patriarca; Moja era muy presumida, le gustaba ponerse pendientes y pintalabios; Tatu es la que controla el tiempo, cuando van a llegar las primeras nevadas nos dice “árbol dulce”; se refiere al árbol de Navidad que decoramos con dulces, también nos indica la hora de comer, la de dormir…

Prácticamente humanos.
 A Dar le encantan las mujeres embarazadas, en cuanto ve a una le dice: “Bebé dentro”. Y cada uno tiene sus preferencias, miran revistas y nos piden lo que les gusta: zapatos, un vestido rojo o un sombrero, y les encanta mirar revistas gastronómicas.

¿Saben lo que es la muerte?
 Cuando a Washoe se le murió una cría, repetía: “Bebé fin”. Y cuando una colaboradora tuvo un aborto y le explicó que su bebé había muerto, Washoe le dijo: “Yo llorar y abrazo”. Tienen ética, saben lo que es justo y lo que no, si un humano favorece a uno más que a otro se enfadan mucho.

Dígame qué le ha enternecido.
Cuando Washoe estaba ya muy enferma sólo quería que yo le diera la mano. Cuando murió todos los demás chimpancés se acercaron muy despacio y la acariciaron.

¿Cuál es el gesto más inteligente que les ha visto realizar?
Más allá del lenguaje de signos me impresiona su capacidad de compasión. En una ocasión Washoe, cuando vivía con los que consideraba bichos negros despreciables, vio que un chimpancé se caía al agua. No saben nadar y Washoe se agarró a unos matorrales y estiró el brazo para salvarlo; es decir arriesgó su vida por un chimpancé que no conocía de nada.

¿Cuál es su conclusión fundamental?
Cuan cercanos somos, nosotros somos seres humanos y ellos seres chimpancés y lo único que importa es el sustantivo, el ser.