dijous, 10 de juny del 2010

Enfocament del blog

Fa temps ja que vaig començar el blog, però no sabia ben bé quin sentit donar-li. He estat també ocupada amb la feina, de manera que tampoc tenia temps per pensar sobre què escriure.
Algun dia he pensat que podria escriure tal o qual cosa al blog, però sempre em venien idees estant conduint al cotxe, o fora de casa en reunions amb amics. Després al tornar a casa, ja no me'n recordava més...

Ara però, tinc un motiu pel qual escriure, i temps també, ara que fa quasi 15 dies que m'he quedat sense feina i vés a saber quan tornaré a treballar...

El propassat dimarts hi va haver vaga de funcionaris. Jo, que no treballo i ni tan sols sóc funcionària encara però he treballat i seguiré treballant ara per ara a sou de la Generalitat, vaig anar a la manifestació. Hi havia molta gent, però parlant amb amics i companys que van fer vaga, sembla ser que molta més gent va decidir callar i acatar els abusos als quals ens estàn sotmetent (en diversos sentits).

Després al migdia, llegint els titulars dels diaris online i de les notícies a la televisió, vaig comprendre (de fet ja ho sabia, va ser una reafirmació) que fer vaga i/o manifestar-se no serveig de gaire res (ho vaig aprendre, de fet, amb la mani del "no a la guerra" quan l'Aznar era el president espanyol).

D'altra banda, la situació actual em cou tant que ja no puc quedar-me més quieta. No és aquesta la societat on  vull viure. La vida només es viu una vegada, així que val més fer alguna cosa per canviar-la.

Des que tinc 18 anys pensava que la manera de canviar les coses era a través de les urnes, i per això sempre he votat en blanc o en alguna ocasió (no recordo bé) alguna alternativa similar (escons insubmisos o vot en blanc, no recordo bé). Amb el temps, però, he entes que no serveix per a gaire...un bon amic em diu que els poders fàctics (la banca, les multinacionals) impedirien qualsevol canvi del model econòmic i social.

Vist això, vist que els polítics són uns impresentables deshonestos (diuen que no s'ha de generalitzar, però és que no tinc cap prova de que sigui el contrari, que demostrin la innocència i canviaré el meu discurs), vist que la societat civil també està molt adormida (salvant honroses excepcions que sí conec), l'únic que se m'ha acudit és que si el llenguatge de manifestacions i vagues no l'entenen, potser sí que entendran el llenguatge del diner (l'únic déu que adoren i desitgen). Sóc una simple ciutadana, no gaire valenta, la veritat, perquè podria estar ficada en moviments o associacions que fan una tasca social important i no ho faig, cert. Cadascú imagino que fa el que li dicta el cor, i el meu fa temps que em xiuxiueja una cançoneta.

Aquest xiuxiueig, el dimarts al vespre, es va convertir en un crit desesperat: VAGA DE CONSUM, ja!!!!

Fins quan?? Doncs com a mínim fins que els partits polítics decideixin d'una vegada a fer net de corrupció, les "mans netes" en deia en Carod Rovira (em fa riure recordar-ho, segur que a ell també). Així doncs, quan tinguem uns polítics que portin els comptes d'una manera transparent, quan decideixin donar prioritat a la creació d'una indústria sòlida a casa nostra en comptes de basar l'economia en el sector dels serveis, quan donin prioritat a la sanitat i a l'educació (abans en deien ensenyament), quan tinguem una democràcia real i no una simulació on els que manen són els grans capitals, aleshores, deixaré de fer vaga.

Per manifestar el meu descontent no se m'acut cap altra cosa (a part de la violència, però hi estic en contra, així que queda descartat jeje) per intentar posar el meu granet de sorra. Com em recordava una molt bona amiga ahir "els petits canvis són poderosos". No sé si és cert (de fet penso que si ho és, deu ser a MOLT llarg termini) però no tinc més idees que aquesta. Tan sols procuro fer el que em dicta la consciència.

Així doncs, des de dimecres al matí estic en vaga de consum: bàsicament és prescindir de tot el prescindible.
En el meu cas, tota activitat d'oci que impliqui una despesa econòmica, o la compra d'objectes innecessaris.
Cadascú que s'ho apliqui a la seva pròpia vida en base a la seva pròpia consciència. No seré tan prepotent com per dir a ningú amb què s'ha de gastar o no els seus diners. A la vegada també espero que ningú em vingui a tirar en cara les meves incongruències (que sé que en tinc i en tindré, però penso que més val això, encra que sigui simbòlic, que no pas quedar-me plegada de braços deixant que passin els dies i les setmanes queixant-me sense fer res de res). Intento fer-ho el millor que puc, porto només dos dies, i suposo que aniré perfeccionant l'estratègia amb el temps.

Naturalment, seguiré votant en blanc. Vot en blanc i vaga de consum són les mesures de protesta contra el model de societat que ens han imposat i del qual ja n'estic farta, que se'ns riuen a la cara.

Agrairé totes les idees i tots els comentaris sempre que siguin constructius i respectuosos.

No sé si ningú llegirà el meu bloc, però com a mínim em desfogo una miqueta de tot el que em passa pel cap jejeje

Apa fins el proper post...espero que sigui aviat!

dijous, 5 de novembre del 2009

Primera entrada

Escric aquesta entrada amb una manteta elèctrica al coll: sembla que la meva hèrnia té ganes de recordar-me, amb 5 dies de retard, el 2n aniversari de la nostra convivència.

Per què fer un blog...no tinc resposta encara. Suposo que és una manera més d'expressar els pensaments d'un mateix. Encara no sé ben bé com ho enfocaré, si tipus "diari personal" o bé "divulgatiu" sobre els temes que m'interessen, o bé d'"opinió" sobre qüestions d'actualitat...o potser faré les tres coses barrejades.
Respecte la primera tinc reserves, perquè és com una mena d'exhibicionisme del qual no sé si vull participar.
Respecte la segona, m'agrada la idea, però no sé si tindré prou temps per dedicar-m'hi, al cap i a la fi un blog ha de ser una cosa dinàmica. Si no, mor, i no vull tenir un blog mort.
Sobre la tercera, em pregunto si val la pena...serà com els debats que tinc amb la família o amics però en plan monòleg. Les meves opinions, tot i que respectables, no sé si valen tant la pena com per ser publicades ja que no crec que arribin mai a "generar opinió" jejejejeje (és un riure tontorrón com el del Shin Chan que va per dins, fa gràcia pensar com si jo fos algú que sí te opinions ben formades com les de...let's say A.B. [no m'atreveixo a escriure el nom, no sigui que algú es pensi que em vull comparar, per l'amor de Déu que no!! és simplement un referent enyorat]).

Quina és la conclusió de tota la parrafada? ah, la primera opció de blog, a més de fer-me sentir exhibicionista, també em genera reserves pel fet d'escriure coses que no puguin agradar o puguin fer sentir malament a algú. Tots portem coses a dins que no diem obertament per discreció, per educació, per no ferir sensibilitats...la veritat és que em vindria molt de gust escriure el que penso d'alguns temes, però l'autocensura em deixaria amb molts posts en blanc.
I si una cosa no es diu a la cara, és lleig fer-ho per escrit, seria com anar per darrere. Aleshores em pregunto: seria lícit dir el que penso sense donar noms? parlar tant en general que no es pugui identificar de qui o de què parlo?? En cas que la resposta sigui sí, sí que es pot fer, igual em queda el dubte de si realment no seria idetificable, doncs la gent que em coneix bé segur que sabria reconèixer les situacions.

Conclusió: per ara seré prudent.

Apa, queda doncs inaugurat el meu blog.