dimecres, 29 de setembre del 2010
Evolució de l'hort
Carbassera: darrerament va agafar fongs i vaig haver d'amputar 4 o 5 fulles. Paral.lelament ha tret varis capolls, uns 5 o 6, però no progressen, per algun motiu n'hi ha dos que ja s'han avortat :-(( em penso que no menjarem carbasses.
Espinacs: ja tenen quatre o cinc fulles...més aviat fulletes, són petitones. A veure si faig algunes fotos i les penjo aviat.
Tomaqueres: la que està sola en un test gran fa uns dos pams i se li veu un inici de branca de floració!!! Es compten quatre capolls una mica més grans (0.5cm) i dos de minúsculs. Les de les jardineres, una va morir. Una està raquítica i la resta van fent, no progressen gaire, suposo que és per la competència.
A més, tenim noves tomaqueres: són de les llavors dels tomàquets de la portera. Vaig posar les llavors en remull perquè vaig llegir per internet que la llavor de tomaquera s'ha de preparar per assecar retirant-li la part gelatinosa deixant-la en remull. Bé, volia doncs assecar-les per plantar-les al març i resulta que van començar a germinar dins l'aigua. Així doncs no vaig tenir més remei que plantar-les, ja tenen un parell de fulles o tres. No sé si aguantaràn, ja que ara hi ha menys hores de sol i comença a fer fresca.
Julivert: Preciós!!!
Alfàbrega: Comença a florir per fi!! A més fa quinze dies vaig retirar les fulles més gegantines, com una pagesa collint al camp, amb un bol gran d'amanida. El vaig omplir tot!! després les vaig posar en una bossa zip-lock i cap al congelador s'ha dit!
Romaní: Sense novetats, poquetes flors i un està una mica raquític.
Menta: segueix florint però a un ritme més baix. Ja no hi vénen tants insectes (un dia vaig matar un tigre...brrrrrr!).
Tamarindes: Van fent. Com que estan en testos petits, no progressen gaire però ja m'està bé ara per ara.
Jacint: té arrels però no treu fulles encara.
NOVETATS:
Una nova planta misteriosa: d'una llavor semi-arronyonada i color beix ha brotat una espiga que sembla una mena d'espàrrec esquifit de 2-3 cm d'alçada. Ni idea de què deu ser!!!! Ara que ja havia resolt el misteri dels tamarindes, apareix una nova planta-incògnita.
Alls: a les jardineres on hi ha els romanís hi vaig enterrar una dent d'all a cada una. Fa uns dies van brotar, hi ha dues o tres fulles de més d'un pam de llarg. Ara no sé què s'ha de fer...com sabré quan hi haurà una nova cabeça d'alls allà sota?¿?
Plagues: els espinacs i l'alfàbrega tenen algunes fulles foradades però no veig cap cargol enlloc. La tomaquera gran té una fulla que no té ben bé forats, és a trossos que la fulla està com amb un forat però que té un tel transparent. Ni idea de què li deu passar.
Choux salats amb alvocat i pesto
Fa unes setmanes em vaig comprar el llibre La Biblia Vegetariana. No he tingut ocasió encara de fer-ne gaires receptes, només un dia vaig fer una pizza d'escalivada i la recepta de la massa la vaig treure d'aquí.
Per circumstàncies vàries, a la nevera no hi tenim gaire tall aquesta setmana, de manera que amb la quantitat de verdures i llegums que sí que tenim (afortunadament!), m'he posat a fullejar la Biblia a veure què podriem fer-ne de tot plegat.
Així que per sopar hem menjat un menú vegetarià (que no vegà, eh?!): Falafels i lioneses salades.
Els falafels han sortit bons però no gaire agraciats, quan tingui dominada la recepta ja la penjaré. De moment poso aquí la dels Choux salats, que és fàcil, ràpid i deliciós!!!!!!!!!!!
Ingredients per la pasta choux:
125 ml d'aigua
50 g de mantega
75 g de farina tamissada
2 ous
50 g de formatge de bola, ratllat (la recepta original és amb cheddar però no en tenim)
1/2 cullereta de mostassa (jo n'he posat à l'ancienne, el llibre no especifica de quin tipus però segurament sigui de la de dijon normal i corrent)
Procediment:
Preescalfar el forn a 200ºC
Posar l'aigua i la mantega en un pot al foc. Quan la mantega estigui fosa i l'aigua comenci a bullir, retirar del foc i abocar-hi d'un cop la farina.
Remenar bé amb una cullera de fusta fins que quedi una massa homogènia.
Afegir un ou, remenar fins que s'integri. Afegir l'altre ou i remenar fins que s'integri bé.
Afegir el formatge ratllat i la mostassa, remenar bé que quedi ben repartit.
En una safata de forn untada amb oli (jo ho poso sobre una làmina de silicona), posar-hi porcions de la massa amb una cullereta de postres, fent fileres. Que no estiguin a tocar una de l'altra perquè creixeran una mica. Millor deixar 2-3 cm d'espai entre cada muntanyeta de massa.
Posar al forn uns 20-30 minuts, fins que les lioneses es vegin daurades i fermes. Jo les hi he tingut uns 25 minuts.
Deixar refredar en una reixeta, partir-les per la meitat amb un ganivet i farcir:
Ingredients pel farciment:
1 alvocat
2-3 cullerades de pesto (el pesto el faig amb fulles d'alfàbrega acabades de collir, pinyons picats, all picat i oli d'oliva, ben barrejat tot)
2 culleradetes de suc de llimona
sal i pebre negre
Posar-ho tot junt en un recipient i triturar amb el minipimer.
divendres, 3 de setembre del 2010
Clafoutis de dàtils
Aquesta és la recepta amb què participo al concurs de Cocina Para Emancipados.
250g de Dàtils Medjool dessecats
2 ous
150ml de llet
100ml de nata líquida
100g de farina
100g de sucre
Melmelada de móres (casolana!)
MATERIAL
Minipimer, bol o similar, motllo de tarta
PREPARACIÓ
Preescalfem el forn a 200ºC (el meu forn és rarillo i jo ho faig a 170ºC amb dalt, baix i turbo).
Desossem els dàtils i els partim en 4 trossos.
Untem el motllo amb mantega.
Col.loquem els dàtils tallats a trossos repartits uniformement al fons del motllo.
Posem la resta d'ingredients tots junts en un bol i ho batem amb el minipimer.
Aboquem la massa al motllo, sacsegem una mica perquè quedin els dàtils ben repartits.
Posem al forn 15'-20', fins que al punxar del centre surti net.
Quan li quedi poc per estar fet, treiem un moment del forn, posem per sobre una capa de melmelada de móres i el tornem a ficar al forn perquè s'acabi de fer.
Treure, deixar refredar una mica, desmotllar i ja està a punt per menjar!!! es pot menjar tebi o fred.
dijous, 2 de setembre del 2010
Fideuà!
Aquí tenim una altra recepta, copyright del meu pare.
Hi ha controvèrsia sobre què és la fideuà i el rossejat de fideus. Segons a quins llocs la fideuà és una cosa o una altra, i com la paella, admet múltiples variants.
En tot cas, això és el que a casa diem fideuà i a molts restaurants també serveixen com a tal.
Aquesta és una recepta excel.lent que encara no he vist igualada enlloc!
Comencem amb els ingredients (per a 3 persones):
250g fideus cabell d'àngel
500ml fumet
3 dents d'all
1-2 cayenes (al gust, com més, més picant)
oli
10 gambes de Palamós o 20 gambón argentino de la Sirena (en el segon cas cal doblar la quantitat perquè li doni el mateix gustet).
Sípia a tires o sencera. A ull, una ració de sípia per cap.
NOTA: l'excel·lència d'aquesta recepta està a les gambes. Sense unes bones gambes no hi ha res a fer. El meu pare insisteix en que siguin només de Palamós. Certifico que quan la fa ell així, és la millor fideuà del món amb diferència. Com que la meva butxaca no dóna per tant, faig servir gambón argentino congelat de la Sirena i per compensar n'hi poso més quantitat. Puc dir que queda quasi idènticament bona!
Preparació:
Aixafar una mica l'all. Posar amb un raig d'oli a la paella l'all, la caiena també aixafada i les gambes (amb una mica de sal per sobre). Fer les gambes a foc mig vigilant que no es cremi l'all. (Paral·lelament, fregim la sípia a daus en una paella a part, ja que treu molta aigua i se'ns bullirien les gambes.)
Retirar-ho tot de la paella, que quedi només l'oli on hem fregit les gambes. Ara vé la part més feixuga però necessària per a l'èxit del plat: pelar les gambes i aixafar els caps perquè treguin tot el suquet.
Amb l'oli que queda a la paella i el suquet dels caps de les gambes, fregir els fideus a foc mig-fort. Anar remenant fins que enrosseixin. Tirar el fumet i que coguin els fideus. Quan estiguin quasi fets, tirar-hi la sípia i el suquet que ha tret, afegir-hi també les gambes pelades i tallades a trossets. Remenar fins que s'acabi de fer.
Per acabar, posar al forn amb el grill perquè quedin els fideus de punxa cap amunt. (jo això no ho faig perquè la paella que tinc no la puc posar al forn).
Aquest és el resultat, servit amb una mica d'all-i-oli:
Hi ha controvèrsia sobre què és la fideuà i el rossejat de fideus. Segons a quins llocs la fideuà és una cosa o una altra, i com la paella, admet múltiples variants.
En tot cas, això és el que a casa diem fideuà i a molts restaurants també serveixen com a tal.
Aquesta és una recepta excel.lent que encara no he vist igualada enlloc!
Comencem amb els ingredients (per a 3 persones):
250g fideus cabell d'àngel
500ml fumet
3 dents d'all
1-2 cayenes (al gust, com més, més picant)
oli
10 gambes de Palamós o 20 gambón argentino de la Sirena (en el segon cas cal doblar la quantitat perquè li doni el mateix gustet).
Sípia a tires o sencera. A ull, una ració de sípia per cap.
NOTA: l'excel·lència d'aquesta recepta està a les gambes. Sense unes bones gambes no hi ha res a fer. El meu pare insisteix en que siguin només de Palamós. Certifico que quan la fa ell així, és la millor fideuà del món amb diferència. Com que la meva butxaca no dóna per tant, faig servir gambón argentino congelat de la Sirena i per compensar n'hi poso més quantitat. Puc dir que queda quasi idènticament bona!
Preparació:
Aixafar una mica l'all. Posar amb un raig d'oli a la paella l'all, la caiena també aixafada i les gambes (amb una mica de sal per sobre). Fer les gambes a foc mig vigilant que no es cremi l'all. (Paral·lelament, fregim la sípia a daus en una paella a part, ja que treu molta aigua i se'ns bullirien les gambes.)
Retirar-ho tot de la paella, que quedi només l'oli on hem fregit les gambes. Ara vé la part més feixuga però necessària per a l'èxit del plat: pelar les gambes i aixafar els caps perquè treguin tot el suquet.
Amb l'oli que queda a la paella i el suquet dels caps de les gambes, fregir els fideus a foc mig-fort. Anar remenant fins que enrosseixin. Tirar el fumet i que coguin els fideus. Quan estiguin quasi fets, tirar-hi la sípia i el suquet que ha tret, afegir-hi també les gambes pelades i tallades a trossets. Remenar fins que s'acabi de fer.
Per acabar, posar al forn amb el grill perquè quedin els fideus de punxa cap amunt. (jo això no ho faig perquè la paella que tinc no la puc posar al forn).
Aquest és el resultat, servit amb una mica d'all-i-oli:
Seitons en vinagre
Inaugurem la secció de cuina amb un clàssic: seitons en vinagre.
La recepta és la que utilitza el meu pare, que em penso que la va treure d'algun lloc d'internet.
Comencem amb els ingredients:
1 Kg de seitons, frescos de la peixateria, sense cap i espina.
750 ml vinagre de vi blanc
15 g de sal
50 ml d'aigua
Els seitons la peixatera te'ls neteja però si no, també és fàcil fer-ho a casa: arrencar el cap amb les mans mateix, buidar les vísceres, obrir una miqueta amb els dits al costat de l'espina i resseguir-la fins a la cua separant la carn. Estirar de l'espina sentit cap-cua i llestos!
Preparació:
Passar una aigua als seitons que quedin ben nets i escórrer-los.
Escalfem l'aigua amb la sal al microones. Jo ho faig ja dins el recipient on es marinaran els seitons (en un bol de pyrex, el de la foto), després hi afegim el vinagre.
Anar posant amb cura els seitons un a un, ben oberts, dins el recipient amb el vinagre i deixar marinar 45'. Si són molt petits, estaran fets potser en 30', si són molt grossos, com en aquest cas dels de la foto, els vaig haver de tenir en vinagre una mica més d'una hora.
Passat aquest temps, escórrer el vinagre, eixugar els seitons una mica i posar-los en un recipient amb oli d'oliva i picada d'all i julivert.
I ja està!! així de fàcil :-)
Per servir, amb un raig d'oli d'oliva verge extra i picada d'all i julivert:
La recepta és la que utilitza el meu pare, que em penso que la va treure d'algun lloc d'internet.
Comencem amb els ingredients:
1 Kg de seitons, frescos de la peixateria, sense cap i espina.
750 ml vinagre de vi blanc
15 g de sal
50 ml d'aigua
Els seitons la peixatera te'ls neteja però si no, també és fàcil fer-ho a casa: arrencar el cap amb les mans mateix, buidar les vísceres, obrir una miqueta amb els dits al costat de l'espina i resseguir-la fins a la cua separant la carn. Estirar de l'espina sentit cap-cua i llestos!
Preparació:
Passar una aigua als seitons que quedin ben nets i escórrer-los.
Escalfem l'aigua amb la sal al microones. Jo ho faig ja dins el recipient on es marinaran els seitons (en un bol de pyrex, el de la foto), després hi afegim el vinagre.
Anar posant amb cura els seitons un a un, ben oberts, dins el recipient amb el vinagre i deixar marinar 45'. Si són molt petits, estaran fets potser en 30', si són molt grossos, com en aquest cas dels de la foto, els vaig haver de tenir en vinagre una mica més d'una hora.
Passat aquest temps, escórrer el vinagre, eixugar els seitons una mica i posar-los en un recipient amb oli d'oliva i picada d'all i julivert.
I ja està!! així de fàcil :-)
Per servir, amb un raig d'oli d'oliva verge extra i picada d'all i julivert:
dilluns, 30 d’agost del 2010
Misteri resolt!
Aquest cap de setmana he fullejat un llibre molt interessant: La Biblia Vegetariana (no recordo el nom de l'autora, era anglosaxona).
En aquest llibre es descriuen multitud d'ingredients, i entre ells vaig veure la foto d'un fruit que és igual que el que vaig plantar i que ha donat les plantes misterioses. He investigat per internet, i...EUREKA!
Al balcó de casa hi estan creixent 5 tamarindes! La mala notícia és que poden arribar a fer 20m d'alçada. De moment hi caben, però els haurem de recol.locar quan creixin!!
En aquest llibre es descriuen multitud d'ingredients, i entre ells vaig veure la foto d'un fruit que és igual que el que vaig plantar i que ha donat les plantes misterioses. He investigat per internet, i...EUREKA!
Al balcó de casa hi estan creixent 5 tamarindes! La mala notícia és que poden arribar a fer 20m d'alçada. De moment hi caben, però els haurem de recol.locar quan creixin!!
Carbasseres
Durant el cap de setmana, dues de les tres carbasseres han florit. Ahir al vespre, tota emocionada vaig córrer cap al balcó només entrar a casa, allà estaven les dues, amb unes flors taronges enormes.
M'hi apropo bé, per fecundar-les (així menjarem carbassa!), i vinga buscar l'estil, que només veia pòl.len per tot arreu. Me les vaig mirar les dues pel dret i pel revés i efectivament: les dues eren flors masculines. Així no anirem enlloc!! La pregunta clau ara era: són plantes monoiques o dioiques? Era hora d'anar a dormir, així que vaig decidir mantenir la incògnita fins avui al matí.
Aquest matí, després de mirar els nomenaments (no hi ha hagut sort), la següent cosa a fer era investigar sobre la flor de la carbassa: segons la wikipedia, cada planta fa flors masculines i femenines. Així doncs monoiques però amb flors unisexuals. Millor, així no és que tingui dos mascles florits. Simplement el que necessito és que cada peu em faci més d'una flor, que coincideixin en floració masculines i femenines i després només caldrà ajudar-les a fecundar.
Pega: estan en testos tan petits que són plantes raquítiques.
Sol.lució: trasplantar-les a un test més gran, que ja tenia comprat.
Primer he anat a buscar l'adob de cavall que tenia encarregat a la floristeria de sota casa, i després l'he barrejat amb la terra que em quedava a una proporció de 60-40 aproximadament (ho he fet força a ull), hi he tirat una mica de guano (potser era excessiu? ni idea, espero que no) i apa, canvi de test.
Pobreta, la primera ha perdut la flor en el trasplantament (que ja s'estava assecant), però té un altre capoll a punt, així que si s'obre abans que es marceixi la masculina de l'altra i resulta ser femenina encara tindrem sort!
Sobre la tercera carbassera: aquesta mentre erem a Turquia va florir i marcir, la flor ja s'havia caigut quan vam arribar a casa del viatge, així que ha estat completament inútil. Ja tenia un test gran, i és la única que té diverses fulles en codicions (amb una mica de pugó però està més o menys sota control), així que confio que ara amb l'adob de cavall i el guano també torni a florir.
Seguirem ben de prop la progressió de les carbasses.
Espinacs: no han brotat encara
Tomaqueres: la que està sola en un test gran ha crescut considerablement el cap de setmana. Les de les jardineres, algunes han crescut força i d'altres segueixen igual de nanes. Associo el creixement sobtat a l'addició de guano el divendres al vespre.
Julivert: igual que abans de marxar el cap de setmana, ok.
Alfàbrega: ha suportat bé el cap de setmana, esplèndida però sense flors.
Romaní: tres floretes en un dels dos. Pobrets estan bastant demacrats però són bons lluitadors.
Menta: segueix florint i florint envoltada d'un eixam d'insectes pol.linitzadors.
Arbres misteriosos: van creixent i estan esplèndids tot i que no els hi dedico gaire atenció. Tinc una sospita de què podrien ser...
Jacint: el bulb que tenia abandonat sobre una de les jardineres de romaní ha tret una arrel. És una bona notícia.
M'hi apropo bé, per fecundar-les (així menjarem carbassa!), i vinga buscar l'estil, que només veia pòl.len per tot arreu. Me les vaig mirar les dues pel dret i pel revés i efectivament: les dues eren flors masculines. Així no anirem enlloc!! La pregunta clau ara era: són plantes monoiques o dioiques? Era hora d'anar a dormir, així que vaig decidir mantenir la incògnita fins avui al matí.
Aquest matí, després de mirar els nomenaments (no hi ha hagut sort), la següent cosa a fer era investigar sobre la flor de la carbassa: segons la wikipedia, cada planta fa flors masculines i femenines. Així doncs monoiques però amb flors unisexuals. Millor, així no és que tingui dos mascles florits. Simplement el que necessito és que cada peu em faci més d'una flor, que coincideixin en floració masculines i femenines i després només caldrà ajudar-les a fecundar.
Pega: estan en testos tan petits que són plantes raquítiques.
Sol.lució: trasplantar-les a un test més gran, que ja tenia comprat.
Primer he anat a buscar l'adob de cavall que tenia encarregat a la floristeria de sota casa, i després l'he barrejat amb la terra que em quedava a una proporció de 60-40 aproximadament (ho he fet força a ull), hi he tirat una mica de guano (potser era excessiu? ni idea, espero que no) i apa, canvi de test.
Pobreta, la primera ha perdut la flor en el trasplantament (que ja s'estava assecant), però té un altre capoll a punt, així que si s'obre abans que es marceixi la masculina de l'altra i resulta ser femenina encara tindrem sort!
Sobre la tercera carbassera: aquesta mentre erem a Turquia va florir i marcir, la flor ja s'havia caigut quan vam arribar a casa del viatge, així que ha estat completament inútil. Ja tenia un test gran, i és la única que té diverses fulles en codicions (amb una mica de pugó però està més o menys sota control), així que confio que ara amb l'adob de cavall i el guano també torni a florir.
Seguirem ben de prop la progressió de les carbasses.
Espinacs: no han brotat encara
Tomaqueres: la que està sola en un test gran ha crescut considerablement el cap de setmana. Les de les jardineres, algunes han crescut força i d'altres segueixen igual de nanes. Associo el creixement sobtat a l'addició de guano el divendres al vespre.
Julivert: igual que abans de marxar el cap de setmana, ok.
Alfàbrega: ha suportat bé el cap de setmana, esplèndida però sense flors.
Romaní: tres floretes en un dels dos. Pobrets estan bastant demacrats però són bons lluitadors.
Menta: segueix florint i florint envoltada d'un eixam d'insectes pol.linitzadors.
Arbres misteriosos: van creixent i estan esplèndids tot i que no els hi dedico gaire atenció. Tinc una sospita de què podrien ser...
Jacint: el bulb que tenia abandonat sobre una de les jardineres de romaní ha tret una arrel. És una bona notícia.
divendres, 27 d’agost del 2010
Hort urbà (Intent de)
Molt bé, aquí va el primer post relatiu l'hort urbà:
fa temps que m'entretinc a llençar llavors que apareixen en fruites i verdures de la cuina. No les llenço a les escombraries, sinó a unes jardineres del balcó.
En aquestes jardineres, en els 5 anys que portem al pis, hi ha hagut plantes diverses que han anat morint successivament. Davant la constatació de la nostra incapacitat de fer-les sobreviure, vaig desistir. Fa potser un any que hi ha unes quantes plantes que han sobreviscut: dos romanís i un roser mini. També una crassulàcia de l'Ikea i menta.
La història de la menta és curiosa: per fer faves a la catalana vaig comprar menta al súper, envasada. Les branques que van sobrar les vaig clavar, tal qual, en un test. Van arrelar i ara estan progressant magníficament, han fet flors i ens visiten un munt d'insectes que les estan pol.linitzant (imagino que així multiplicarem la població casolana i tot!).
Així doncs, totes aquestes plantes del balconet han estat vivint -i això és el més sorprenent- de l'aire i l'aigua de la pluja. Són unes lluitadores!!
I en aquestes jardineres és on jo anava llençant alegrement tot tipus de llavors.
La sorpresa ha sigut aquest mes de juny, quan de cop i volta, com bolets, van sorgir unes plantes d'una llavor que no vaig reconèixer fins al cap de dos dies: eren carbasseres. De sis, ara mateix en sobreviuen 3.
Als pocs dies, també com bolets, van sortir diversos brots, tots iguals, que per la olor vaig identificar com a tomaqueres. Ara a finals d'agost segueixen apareixent més tomaqueres...és sorprenent. En total n'hi deu haver una quinzena.
Finalment, a finals de juliol (més a finals d'agost) han brotat unes coses que no tinc cap mena de pista sobre què deuen ser. Per l'aspecte de la closca d'on han sortit, i intentant fer memòria del que havia anat llençant als testos en aquest darrer any, diria que podrien ser o nespres o litxis. Però les fulles de la planta no semblen ni un, ni l'altre. També hi vaig enterrar unes llavors d'una cosa que vaig menjar en un japo i que no sé què és, potser és això...En tot cas, poso aquí la foto a veure si per casualitat algú ho llegeix i sap el que és!
fa temps que m'entretinc a llençar llavors que apareixen en fruites i verdures de la cuina. No les llenço a les escombraries, sinó a unes jardineres del balcó.
En aquestes jardineres, en els 5 anys que portem al pis, hi ha hagut plantes diverses que han anat morint successivament. Davant la constatació de la nostra incapacitat de fer-les sobreviure, vaig desistir. Fa potser un any que hi ha unes quantes plantes que han sobreviscut: dos romanís i un roser mini. També una crassulàcia de l'Ikea i menta.
La història de la menta és curiosa: per fer faves a la catalana vaig comprar menta al súper, envasada. Les branques que van sobrar les vaig clavar, tal qual, en un test. Van arrelar i ara estan progressant magníficament, han fet flors i ens visiten un munt d'insectes que les estan pol.linitzant (imagino que així multiplicarem la població casolana i tot!).
Així doncs, totes aquestes plantes del balconet han estat vivint -i això és el més sorprenent- de l'aire i l'aigua de la pluja. Són unes lluitadores!!
I en aquestes jardineres és on jo anava llençant alegrement tot tipus de llavors.
La sorpresa ha sigut aquest mes de juny, quan de cop i volta, com bolets, van sorgir unes plantes d'una llavor que no vaig reconèixer fins al cap de dos dies: eren carbasseres. De sis, ara mateix en sobreviuen 3.
Als pocs dies, també com bolets, van sortir diversos brots, tots iguals, que per la olor vaig identificar com a tomaqueres. Ara a finals d'agost segueixen apareixent més tomaqueres...és sorprenent. En total n'hi deu haver una quinzena.
Finalment, a finals de juliol (més a finals d'agost) han brotat unes coses que no tinc cap mena de pista sobre què deuen ser. Per l'aspecte de la closca d'on han sortit, i intentant fer memòria del que havia anat llençant als testos en aquest darrer any, diria que podrien ser o nespres o litxis. Però les fulles de la planta no semblen ni un, ni l'altre. També hi vaig enterrar unes llavors d'una cosa que vaig menjar en un japo i que no sé què és, potser és això...En tot cas, poso aquí la foto a veure si per casualitat algú ho llegeix i sap el que és!
Temàtica del blog
Alguna gent m'ha suggerit que escrigui un blog de cuina. Però això requereix molta dedicació, ja que un blog ha de ser una cosa viva, dinàmica, i aquest precisament no ho és, i no tinc energies (o motivació?) suficient.
També és cert, no obstant, que podria escriure sobre diverses temàtiques, i això sí que em permetria anar publicant d'una manera més o menys regular, així que per tercera vegada intentaré donar-li una empenta a la cosa.
Ara sense voler-ho m'he trobat amb una mena d'intent d'hort urbà als balconets de casa, així que provaré de fer-ne un relat aquí per a tothom a qui li interessi.
També m'agrada cuinar, així que penjaré receptes que em semblin interessants.
La dansa ara mateix també ocupa part del meu temps, tot i que no sóc una friki com algunes de les meves companyes d'escola, així que els posts de dansa potser seran els més escassos.
Així doncs, intento començar una nova etapa bloguera, a veure com va!
També és cert, no obstant, que podria escriure sobre diverses temàtiques, i això sí que em permetria anar publicant d'una manera més o menys regular, així que per tercera vegada intentaré donar-li una empenta a la cosa.
Ara sense voler-ho m'he trobat amb una mena d'intent d'hort urbà als balconets de casa, així que provaré de fer-ne un relat aquí per a tothom a qui li interessi.
També m'agrada cuinar, així que penjaré receptes que em semblin interessants.
La dansa ara mateix també ocupa part del meu temps, tot i que no sóc una friki com algunes de les meves companyes d'escola, així que els posts de dansa potser seran els més escassos.
Així doncs, intento començar una nova etapa bloguera, a veure com va!
Sobre la vaga de consum...
Després de parlar-ne molt amb gent propera i de reflexionar molt tota sola, estic arribant a la conclusió que no puc fer vaga de consum. Bàsicament perquè no sóc consumista, i per tant no puc fer vaga d'una cosa que de normal ja no faig. Realment en aquests tres mesos aproximadament, tan sols ha canviat la meva vida en el sentit que he deixat de comprar "xuxes" al súper, no m'he comprat unes sandàlies que volia i no necessitava, i no m'he comprat roba a les rebaixes (que tampoc necessitava).
També veig que segons quines decisions afecten negativament a la gent del meu voltant, no puc actuar ignorant les repercusions que tinguin en els altres les meves accions.
No és possible viure sense consumir, i on traçar la línia entre què és consum i què no és molt difícil perquè cadascú té una concepció i percepció diferent del tema.
En conclusió, el terme "vaga" no és potser el més adequat i ho deixaria en "consum responsable". Això significa que em privaré del que em sembli superflu a mi mateixa i que només m'afecti a mi. Respecte als altres, actuaré amb moderació, posant límit a les activitats socials que impliquin despeses importants per a la meva butxaca. Intentarem fer camí així, a veure què tal...
També veig que segons quines decisions afecten negativament a la gent del meu voltant, no puc actuar ignorant les repercusions que tinguin en els altres les meves accions.
No és possible viure sense consumir, i on traçar la línia entre què és consum i què no és molt difícil perquè cadascú té una concepció i percepció diferent del tema.
En conclusió, el terme "vaga" no és potser el més adequat i ho deixaria en "consum responsable". Això significa que em privaré del que em sembli superflu a mi mateixa i que només m'afecti a mi. Respecte als altres, actuaré amb moderació, posant límit a les activitats socials que impliquin despeses importants per a la meva butxaca. Intentarem fer camí així, a veure què tal...
dijous, 10 de juny del 2010
Enfocament del blog
Fa temps ja que vaig començar el blog, però no sabia ben bé quin sentit donar-li. He estat també ocupada amb la feina, de manera que tampoc tenia temps per pensar sobre què escriure.
Algun dia he pensat que podria escriure tal o qual cosa al blog, però sempre em venien idees estant conduint al cotxe, o fora de casa en reunions amb amics. Després al tornar a casa, ja no me'n recordava més...
Ara però, tinc un motiu pel qual escriure, i temps també, ara que fa quasi 15 dies que m'he quedat sense feina i vés a saber quan tornaré a treballar...
El propassat dimarts hi va haver vaga de funcionaris. Jo, que no treballo i ni tan sols sóc funcionària encara però he treballat i seguiré treballant ara per ara a sou de la Generalitat, vaig anar a la manifestació. Hi havia molta gent, però parlant amb amics i companys que van fer vaga, sembla ser que molta més gent va decidir callar i acatar els abusos als quals ens estàn sotmetent (en diversos sentits).
Després al migdia, llegint els titulars dels diaris online i de les notícies a la televisió, vaig comprendre (de fet ja ho sabia, va ser una reafirmació) que fer vaga i/o manifestar-se no serveig de gaire res (ho vaig aprendre, de fet, amb la mani del "no a la guerra" quan l'Aznar era el president espanyol).
D'altra banda, la situació actual em cou tant que ja no puc quedar-me més quieta. No és aquesta la societat on vull viure. La vida només es viu una vegada, així que val més fer alguna cosa per canviar-la.
Des que tinc 18 anys pensava que la manera de canviar les coses era a través de les urnes, i per això sempre he votat en blanc o en alguna ocasió (no recordo bé) alguna alternativa similar (escons insubmisos o vot en blanc, no recordo bé). Amb el temps, però, he entes que no serveix per a gaire...un bon amic em diu que els poders fàctics (la banca, les multinacionals) impedirien qualsevol canvi del model econòmic i social.
Vist això, vist que els polítics són uns impresentables deshonestos (diuen que no s'ha de generalitzar, però és que no tinc cap prova de que sigui el contrari, que demostrin la innocència i canviaré el meu discurs), vist que la societat civil també està molt adormida (salvant honroses excepcions que sí conec), l'únic que se m'ha acudit és que si el llenguatge de manifestacions i vagues no l'entenen, potser sí que entendran el llenguatge del diner (l'únic déu que adoren i desitgen). Sóc una simple ciutadana, no gaire valenta, la veritat, perquè podria estar ficada en moviments o associacions que fan una tasca social important i no ho faig, cert. Cadascú imagino que fa el que li dicta el cor, i el meu fa temps que em xiuxiueja una cançoneta.
Aquest xiuxiueig, el dimarts al vespre, es va convertir en un crit desesperat: VAGA DE CONSUM, ja!!!!
Fins quan?? Doncs com a mínim fins que els partits polítics decideixin d'una vegada a fer net de corrupció, les "mans netes" en deia en Carod Rovira (em fa riure recordar-ho, segur que a ell també). Així doncs, quan tinguem uns polítics que portin els comptes d'una manera transparent, quan decideixin donar prioritat a la creació d'una indústria sòlida a casa nostra en comptes de basar l'economia en el sector dels serveis, quan donin prioritat a la sanitat i a l'educació (abans en deien ensenyament), quan tinguem una democràcia real i no una simulació on els que manen són els grans capitals, aleshores, deixaré de fer vaga.
Per manifestar el meu descontent no se m'acut cap altra cosa (a part de la violència, però hi estic en contra, així que queda descartat jeje) per intentar posar el meu granet de sorra. Com em recordava una molt bona amiga ahir "els petits canvis són poderosos". No sé si és cert (de fet penso que si ho és, deu ser a MOLT llarg termini) però no tinc més idees que aquesta. Tan sols procuro fer el que em dicta la consciència.
Així doncs, des de dimecres al matí estic en vaga de consum: bàsicament és prescindir de tot el prescindible.
En el meu cas, tota activitat d'oci que impliqui una despesa econòmica, o la compra d'objectes innecessaris.
Cadascú que s'ho apliqui a la seva pròpia vida en base a la seva pròpia consciència. No seré tan prepotent com per dir a ningú amb què s'ha de gastar o no els seus diners. A la vegada també espero que ningú em vingui a tirar en cara les meves incongruències (que sé que en tinc i en tindré, però penso que més val això, encra que sigui simbòlic, que no pas quedar-me plegada de braços deixant que passin els dies i les setmanes queixant-me sense fer res de res). Intento fer-ho el millor que puc, porto només dos dies, i suposo que aniré perfeccionant l'estratègia amb el temps.
Naturalment, seguiré votant en blanc. Vot en blanc i vaga de consum són les mesures de protesta contra el model de societat que ens han imposat i del qual ja n'estic farta, que se'ns riuen a la cara.
Agrairé totes les idees i tots els comentaris sempre que siguin constructius i respectuosos.
No sé si ningú llegirà el meu bloc, però com a mínim em desfogo una miqueta de tot el que em passa pel cap jejeje
Apa fins el proper post...espero que sigui aviat!
Algun dia he pensat que podria escriure tal o qual cosa al blog, però sempre em venien idees estant conduint al cotxe, o fora de casa en reunions amb amics. Després al tornar a casa, ja no me'n recordava més...
Ara però, tinc un motiu pel qual escriure, i temps també, ara que fa quasi 15 dies que m'he quedat sense feina i vés a saber quan tornaré a treballar...
El propassat dimarts hi va haver vaga de funcionaris. Jo, que no treballo i ni tan sols sóc funcionària encara però he treballat i seguiré treballant ara per ara a sou de la Generalitat, vaig anar a la manifestació. Hi havia molta gent, però parlant amb amics i companys que van fer vaga, sembla ser que molta més gent va decidir callar i acatar els abusos als quals ens estàn sotmetent (en diversos sentits).
Després al migdia, llegint els titulars dels diaris online i de les notícies a la televisió, vaig comprendre (de fet ja ho sabia, va ser una reafirmació) que fer vaga i/o manifestar-se no serveig de gaire res (ho vaig aprendre, de fet, amb la mani del "no a la guerra" quan l'Aznar era el president espanyol).
D'altra banda, la situació actual em cou tant que ja no puc quedar-me més quieta. No és aquesta la societat on vull viure. La vida només es viu una vegada, així que val més fer alguna cosa per canviar-la.
Des que tinc 18 anys pensava que la manera de canviar les coses era a través de les urnes, i per això sempre he votat en blanc o en alguna ocasió (no recordo bé) alguna alternativa similar (escons insubmisos o vot en blanc, no recordo bé). Amb el temps, però, he entes que no serveix per a gaire...un bon amic em diu que els poders fàctics (la banca, les multinacionals) impedirien qualsevol canvi del model econòmic i social.
Vist això, vist que els polítics són uns impresentables deshonestos (diuen que no s'ha de generalitzar, però és que no tinc cap prova de que sigui el contrari, que demostrin la innocència i canviaré el meu discurs), vist que la societat civil també està molt adormida (salvant honroses excepcions que sí conec), l'únic que se m'ha acudit és que si el llenguatge de manifestacions i vagues no l'entenen, potser sí que entendran el llenguatge del diner (l'únic déu que adoren i desitgen). Sóc una simple ciutadana, no gaire valenta, la veritat, perquè podria estar ficada en moviments o associacions que fan una tasca social important i no ho faig, cert. Cadascú imagino que fa el que li dicta el cor, i el meu fa temps que em xiuxiueja una cançoneta.
Aquest xiuxiueig, el dimarts al vespre, es va convertir en un crit desesperat: VAGA DE CONSUM, ja!!!!
Fins quan?? Doncs com a mínim fins que els partits polítics decideixin d'una vegada a fer net de corrupció, les "mans netes" en deia en Carod Rovira (em fa riure recordar-ho, segur que a ell també). Així doncs, quan tinguem uns polítics que portin els comptes d'una manera transparent, quan decideixin donar prioritat a la creació d'una indústria sòlida a casa nostra en comptes de basar l'economia en el sector dels serveis, quan donin prioritat a la sanitat i a l'educació (abans en deien ensenyament), quan tinguem una democràcia real i no una simulació on els que manen són els grans capitals, aleshores, deixaré de fer vaga.
Per manifestar el meu descontent no se m'acut cap altra cosa (a part de la violència, però hi estic en contra, així que queda descartat jeje) per intentar posar el meu granet de sorra. Com em recordava una molt bona amiga ahir "els petits canvis són poderosos". No sé si és cert (de fet penso que si ho és, deu ser a MOLT llarg termini) però no tinc més idees que aquesta. Tan sols procuro fer el que em dicta la consciència.
Així doncs, des de dimecres al matí estic en vaga de consum: bàsicament és prescindir de tot el prescindible.
En el meu cas, tota activitat d'oci que impliqui una despesa econòmica, o la compra d'objectes innecessaris.
Cadascú que s'ho apliqui a la seva pròpia vida en base a la seva pròpia consciència. No seré tan prepotent com per dir a ningú amb què s'ha de gastar o no els seus diners. A la vegada també espero que ningú em vingui a tirar en cara les meves incongruències (que sé que en tinc i en tindré, però penso que més val això, encra que sigui simbòlic, que no pas quedar-me plegada de braços deixant que passin els dies i les setmanes queixant-me sense fer res de res). Intento fer-ho el millor que puc, porto només dos dies, i suposo que aniré perfeccionant l'estratègia amb el temps.
Naturalment, seguiré votant en blanc. Vot en blanc i vaga de consum són les mesures de protesta contra el model de societat que ens han imposat i del qual ja n'estic farta, que se'ns riuen a la cara.
Agrairé totes les idees i tots els comentaris sempre que siguin constructius i respectuosos.
No sé si ningú llegirà el meu bloc, però com a mínim em desfogo una miqueta de tot el que em passa pel cap jejeje
Apa fins el proper post...espero que sigui aviat!
dijous, 5 de novembre del 2009
Primera entrada
Escric aquesta entrada amb una manteta elèctrica al coll: sembla que la meva hèrnia té ganes de recordar-me, amb 5 dies de retard, el 2n aniversari de la nostra convivència.
Per què fer un blog...no tinc resposta encara. Suposo que és una manera més d'expressar els pensaments d'un mateix. Encara no sé ben bé com ho enfocaré, si tipus "diari personal" o bé "divulgatiu" sobre els temes que m'interessen, o bé d'"opinió" sobre qüestions d'actualitat...o potser faré les tres coses barrejades.
Respecte la primera tinc reserves, perquè és com una mena d'exhibicionisme del qual no sé si vull participar.
Respecte la segona, m'agrada la idea, però no sé si tindré prou temps per dedicar-m'hi, al cap i a la fi un blog ha de ser una cosa dinàmica. Si no, mor, i no vull tenir un blog mort.
Sobre la tercera, em pregunto si val la pena...serà com els debats que tinc amb la família o amics però en plan monòleg. Les meves opinions, tot i que respectables, no sé si valen tant la pena com per ser publicades ja que no crec que arribin mai a "generar opinió" jejejejeje (és un riure tontorrón com el del Shin Chan que va per dins, fa gràcia pensar com si jo fos algú que sí te opinions ben formades com les de...let's say A.B. [no m'atreveixo a escriure el nom, no sigui que algú es pensi que em vull comparar, per l'amor de Déu que no!! és simplement un referent enyorat]).
Quina és la conclusió de tota la parrafada? ah, la primera opció de blog, a més de fer-me sentir exhibicionista, també em genera reserves pel fet d'escriure coses que no puguin agradar o puguin fer sentir malament a algú. Tots portem coses a dins que no diem obertament per discreció, per educació, per no ferir sensibilitats...la veritat és que em vindria molt de gust escriure el que penso d'alguns temes, però l'autocensura em deixaria amb molts posts en blanc.
I si una cosa no es diu a la cara, és lleig fer-ho per escrit, seria com anar per darrere. Aleshores em pregunto: seria lícit dir el que penso sense donar noms? parlar tant en general que no es pugui identificar de qui o de què parlo?? En cas que la resposta sigui sí, sí que es pot fer, igual em queda el dubte de si realment no seria idetificable, doncs la gent que em coneix bé segur que sabria reconèixer les situacions.
Conclusió: per ara seré prudent.
Apa, queda doncs inaugurat el meu blog.
Per què fer un blog...no tinc resposta encara. Suposo que és una manera més d'expressar els pensaments d'un mateix. Encara no sé ben bé com ho enfocaré, si tipus "diari personal" o bé "divulgatiu" sobre els temes que m'interessen, o bé d'"opinió" sobre qüestions d'actualitat...o potser faré les tres coses barrejades.
Respecte la primera tinc reserves, perquè és com una mena d'exhibicionisme del qual no sé si vull participar.
Respecte la segona, m'agrada la idea, però no sé si tindré prou temps per dedicar-m'hi, al cap i a la fi un blog ha de ser una cosa dinàmica. Si no, mor, i no vull tenir un blog mort.
Sobre la tercera, em pregunto si val la pena...serà com els debats que tinc amb la família o amics però en plan monòleg. Les meves opinions, tot i que respectables, no sé si valen tant la pena com per ser publicades ja que no crec que arribin mai a "generar opinió" jejejejeje (és un riure tontorrón com el del Shin Chan que va per dins, fa gràcia pensar com si jo fos algú que sí te opinions ben formades com les de...let's say A.B. [no m'atreveixo a escriure el nom, no sigui que algú es pensi que em vull comparar, per l'amor de Déu que no!! és simplement un referent enyorat]).
Quina és la conclusió de tota la parrafada? ah, la primera opció de blog, a més de fer-me sentir exhibicionista, també em genera reserves pel fet d'escriure coses que no puguin agradar o puguin fer sentir malament a algú. Tots portem coses a dins que no diem obertament per discreció, per educació, per no ferir sensibilitats...la veritat és que em vindria molt de gust escriure el que penso d'alguns temes, però l'autocensura em deixaria amb molts posts en blanc.
I si una cosa no es diu a la cara, és lleig fer-ho per escrit, seria com anar per darrere. Aleshores em pregunto: seria lícit dir el que penso sense donar noms? parlar tant en general que no es pugui identificar de qui o de què parlo?? En cas que la resposta sigui sí, sí que es pot fer, igual em queda el dubte de si realment no seria idetificable, doncs la gent que em coneix bé segur que sabria reconèixer les situacions.
Conclusió: per ara seré prudent.
Apa, queda doncs inaugurat el meu blog.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)