Tercera visita amb la llevadora del CAP

Aquesta visita va començar abans de l'esperat (5 minuts tard, no 10 o 15 com les altres vegades). Aquest cop sense becària. Porto mostra d'orina, com sempre, i aquesta vegada disposada a fer preguntes :-)

Comencem: em pesa.
Pes: 62.5 Kg.
Tensió: com sempre (6-11 aproximadament)

Anècdota 1: "Has engordado 2 Kg en un mes [darrera pesada a ginecologia era de 60Kg] y esto no puede ser, tienes que engordar 1Kg cada mes"
Li dic: "Empecé el embarazo con 58Kg, ahora peso 62Kg. Han pasado 4 meses, de 58 a 62 van 4Kg, así que en promedio estoy en el peso que me toca, no?".
Ella es mira el carnet d'embarassada i fa: "mmmm...sí, es verdad...bueno...no está tan mal".
Conclusió: La dona no pensa.
Reflexió: Si jo fos d'una altra manera, davant de la seva bronca m'hauria pogut quedar amb la idea que agafo massa pes i se'm podria passar pel cap de restringir el que em fico a la boca per alimentar-me, és a dir, jo mateixa posar-me a fer una dieta sense cap mena de control mèdic, per tal d'estalviar-me futures bronques. La qual cosa no seria gaire saludable...en fi. D'altra banda, cal recordar que la darrera pesada era en una balança diferent, operada per una persona diferent. Així que vés a saber realment quines són les meves fluctuacions reals...
Altres consideracions: en molts països (del primer món, on les dones embarassades són observades obssessivament amb lupa) es considera normal i completament dins dels paràmetres saludables (si el teu BMI és normal a l'inici de l'embaràs, com en el meu cas per exemple) un augment de pes de fins a 15Kg. Quina mania aquí, doncs, per fer-te guanyar amb prou feines 9Kg? Sort que passo bastant, però penso en altres noies amb menys (in)formació, me les imagino, en el meu cas, després de la primera bronca per pèrdua de pes, intentant engreixar-se com a vaques per després com a conseqüència de la bronca per augmentar una mica massa, tornar-se amigues de l'anorèxia. És de bojos.

Anècdota 2: La llevadora diu que ja he d'agafar hora per l'analítica de sang del segon trimestre, i que aquell mateix dia em faran el Sullivan.
Aquí li hem d'explicar per què no el farem al CAP: li diem que volem fer el part a casa i que la llevadora que ens atendrà em farà el control de la glucèmia, de manera que renunciava a fer el Sullivan al CAP. Ella va dir que com que era obligatori fer-lo, que si no el volia fer hauria de signar un paper conforme hi renunciava. Li vaig dir que sí, que signaria el que em digués, però vam marxar d'allà sense que ens donés res per signar...

En aquest punt, ens va dir que "nosotras no somos partidarias del parto en casa pero lo respetamos", que respecte el part a casa "hemos visto de todo y por eso nos da miedo". 

Li vaig respondre que jo "havia vist de tot en parts hospitalaris i per això em fan por" jejeje.  

Al cap d'una estona em va demanar si "estaba segura". Ens vam limitar a respondre-li que era una decisió molt meditada i que estàvem completament segurs, aquí va acabar la conversa. 

No vaig voler entrar a discutir sobre el tema perquè penso que seria una pèrdua de temps i no cal (i no en tenia gens de ganes). Ara, ens quedarem amb la intriga de saber què és el que han vist tant horrible perquè els faci tanta por! :-D I segurament, ella amb les ganes que li ho preguntéssim :-P

També va preguntar-nos quina llevadora ens atendria, li vam dir el seu nom, va fer com que sabia qui era però no va dir res més. També va preguntar sobre com ens faria el control de la glucosa, si em faria una extracció de sang o com, però no em venia de gust de donar més explicacions, així que em vaig fer la despistada i li vaig dir que de moment no ens hi havíem posat encara a parlar de detalls i que no tenia ni idea de com es feia tot això de la glucosa, així ja no va insistir més.

També va voler apuntar en un marge del llibre-carnet d'embarassada "desea parto en casa". No sé perquè ho va voler apuntar (tampoc li ho vam preguntar), però li vaig dir que endavant, que apuntés el que volgués. 

Reflexió: Em pregunto davant de les seves estratègies:

a) Dir que he de signar la renúncia al Sullivan (que en realitat no em va donar res per signar)

b) Preguntar si n'estem segurs i dir-nos que han vist coses terribles de parts a casa 

c) Anotar que desitgem el part a casa al carnet d'embarassada

Em pregunto si tot plegat deu formar part d'alguna mena d'estratègia per fer-nos canviar d'idea o que agafem por...Sort que tenim les idees MOLT clares i estem ben informats :-)

Anècdota 3: li vaig preguntar per la meva orina. Em va dir que tenia la proteïnúria una mica alta però que no era important. No va explicar a què pot ser degut, tampoc li ho vaig preguntar.

Un apunt final: em fa molta ràbia que diguin que les embarassades s'"engreixen". Penso que engreixar-se (i el DIEC opina igual) significa "esdevenir gras", és a dir, acumular greix. I que jo sàpiga, ni el meu fill, ni la placenta ni la sang extra ni el líquid amniòtic són un acúmul de greix en el meu cos. Així que si us plau, prou parlar d'engreixar, prefereixo el terme "guanyar pes", trobo que és més adequat a la situació.
La qual cosa no vol dir, naturalment, que una no s'engreixi també a part, però no em consta que sigui el meu cas ara per ara (o com a mínim no diferent del que era fa uns mesos jeje).