RAINU

Ja fa uns quants anys que em venia de gust aprendre a cosir, per poder-me fer la meva roba, i ara amb la petitona també tenia ganes de poder-li fer coses a ella.

Fins fa uns pocs mesos, era un tema que el tenia pendent, i aleshores vaig descobrir la Pantigana .

Dins del "Cosim plegades" de gener, plantejava l'elaboració d'una dessuadora que em va agradar moltíssim pel seu disseny, i em vaig llençar a la piscina. He de dir que estic súper orgullosa de la meva primera confecció, que va incloure la modificació del patró (cosa que a priori em feia molt de respecte per por a que em quedés o bé massa estreta o bé massa gran). He de dir que em queda perfectament ajustada a la meva mida, així que és tot un èxit!. També m'agrada com he triat els colors de les teles (dessuadora d'hivern negra, samarreta verda i punys verds). Vaja, que estic encantada de la vida amb el resultat i amb tot el que he après pel camí.

Aquí van algunes imatges  :)

Visita setmana 37 del part a casa i ginecòloga del CAP

La primera visita de la "recta final" ha estat molt satisfactòria. Vaig augmentant de pes, gairebé 70Kg ara mateix (el pes inicial era d'uns 58 Kg), la nena també va creixent bé: pes estimat 3-3.1Kg, possiblement arribi al part amb uns 3.5 Kg, completament normal.

Sembla que després de la "mala" notícia de l'ecografia del tercer trimestre fa tres setmanes, en què estava de natges, s'ha anat girant i ara està de cap per avall. Encara té lloc per moure's però segurament que no ho faci gaire. No està encaixada però encara hi ha temps per això i no és cap problema. L'únic és que està més aviat cap a la dreta i sembla que és millor a l'esquerra, els parts són una mica més ràpids si estan els nens a l'esquerra però igual surten bé tots, així que no em preocupa el tema.

D'altra banda, una bona notícia: ja no cal que segueixi amb el suplement de ferro. Estic bé, el normal per una dona embarassada. Sembla que els rangs de normalitat de les analítiques són per persones normals, per això sempre dóna "lleugera anèmia", perquè no compten que és una situació fisiològicament normal en un embaràs, ja que la sang es troba diluïda. Només amb el ferro a 9 o per sota ens hauríem de preocupar, i no és el cas, ja que per això m'he estat medicant aquests dos darrers mesos.

Fa un parell de setmanes, vam tenir visita amb la ginecòloga del CAP, per agafar mostres vaginals i anals (cultiu d'estreptococ, càndida i no sé què més). 

Va revisar els resultats de l'ecografia del tercer trimestre (tot bé), els de la darrera analítica (tot bé, lleugera anèmia que ja he comentat aquí dalt), el bebè estava amb el cul sota les meves costelles dretes i el cap sobre la meva cresta ilíaca esquerra, i encara amb molt d'espai per bellugar-se. La TA meva com sempre tirant a baixa, pes ok, etc.

L'única nota "negativa" de la visita va ser que després d'agafar-me les mostres pel cultiu la dona volia que em quedés en la mateixa postura (cames obertes a sobre dels suports de tortura, en pilotes, etc) per escoltar el batec fetal i mesurar l'alçada de l'úter. Li vaig dir que preferia baixar/tancar les cames, i la dona se'm va enfadar!! Intentant ser assertiva, li vaig repetir amablement que em sentiria més còmode i a gust amb les cames avall, i finalment em va "deixar"...Déu n'hi do!! Ella hauria preferit que em quedés allà posada en aquella postura denigrant, vergonyós. 

Fins aquí les dues darreres visites, aviat sabrem els resultats del cultiu...

Macarons variats (segon intent exitós)

 El primer intent de fer macarons va ser tot un èxit. A aquell, el van seguir uns quants més, no recordo so tres o quatre, que van desembocar en "macawrongs", per a desgràcia meva. 
Ara, a un mes de sortir de comptes, he decidit de fer la meva darrera incursió a la cuina amb aquesta recepta tan deliciosa com capritxosa.

No sé encara què ho fa que en algunes ocasions quedin bé i en d'altres malament, és terrible no tenir el control total sobre una recepta...sobretot si porta tanta feina com aquesta: és desesperant que després de tota la feinada et surti un xurro de macarons.

En aquesta ocasió només puc dir que vaig canviar de localització. Els vaig fer a casa dels meus pares, amb un forn nou de trinca, amb termostat digital i safata completament plana, finestres obertes en un dia d'estiu en què no hi havia una sensació especial de xafogor però tampoc diria que era un dia sec.

Vaig utilitzar unes clares d'ou que portaven unes 3 setmanes a la nevera dins d'una tassa ben tapada amb film transparent, són les clares que van sobrar del la recepta del gelat de macadàmia.

I aquí va la recepta, de nou. Intentaré posar més detalls que la vegada anterior, potser tenen a veure amb l'èxit d'aquesta vegada.

Ingredients:
200g de clara d'ou (de tres setmanes d'edat, tretes de la nevera potser entre 10-30 minuts abans d'utilitzar-les)
Un xorret de suc de llimona (completament a ull, diria que en gotes unes 8-10)
240g d'ametlla mòlta (del Parami, un paquet nou de trinca que he encetat per aquesta ocasió. Potser els macawrongs eren conseqüència de l'ús de paquets ja oberts i que portaven més humitat?)
400g de sucre glas (fet a casa amb el molinet)
70 g de sucre blanc

colorant alimentari en gel


Per al farcit:
Essència de gerds
Essència de roses
Vainilla en pols
Ratlladura de taronja
Ratlladura de llimona
Melmelada de gerds
Melmelada de taronja
Mantega (una tassa)
Sucre glass (4 tasses, aquest sí industrial)
Crema de llet (dues cullerades)

Procediment:
Primer que res, cal barrejar el sucre glas amb l'ametlla en un bol. Ho he remenat amb una cullera de fusta.

Després: muntar les clares a punt de neu amb les gotes de llimona, primer a mà, força estona, fins que queda tota una massa escumosa blanca. Aleshores, amb les varilles elèctriques a velocitat mitjana afegir gradualment el sucre blanc fins que quedi un merengue consistent, satinat i ferm. No batre més el compte, quan assoleixi el punt, parar.

Posar una quarta part de l'ametlla dins el merengue i remenar de fora endins perquè quedi ben integrat. No remenar més del necessari. Afegir la resta de quarts.
Repartir la massa en tants bols com sabors (5 en aquest cas) i afegir-hi els colorants i aromes pertinents. Fer-ho remenant el mínim imprescindible.

Agafar mànigues pastisseres d'un sol ús i omplir cada una amb un tipus de massa.

Preparar paper vegetal (del supermercat, no recordo la marca però diu a la capsa que duu un recobriment de silicona) a la safata de forn i anar posant cercles de massa de 2-3 cm de diàmetre espaiats un parell de cm entre ells amb la màniga pastissera. Després, colpejar la safata contra el marbre per fer emergir bombolles d'aire de la massa i punxar-les amb un escuradents.

Deixar reposar la massa fins que en tocar les porcions es noti una pel.lícula ferma que fa que no s'enganxi la massa al dit. Això pot trigar ben bé una hora. Millor no mirar el rellotge i tenir paciència fins que estiguem segurs que ja ha creat la pel.lícula. Aquest pas és important.

Un cop la massa ha reposat, s'han de coure al forn a 135ºC uns 15-20'. La veritat és que cada forn és un món, i en aquest cas la temperatura ideal (corregida després d'una primera fornada de macarons una mica esquerdats) ha sigut amb el forn a dalt i a baix, sense ventilador, a 130ºC 20'.

Un cop fora del forn, s'han de deixar refredar fins que es desenganxin bé del paper. Si queden els peus enganxats perquè estan crus, tornar-los a posar una estona més al forn (és el que vaig fer amb la primera fornada, la resta van sortir bé a la primera).

Farciment:

barrejar la mantega amb el sucre glas i la crema de llet. Repartir la massa en tants bols com sabors i afegir-hi les aromes i colorants pertinents.
Ara només cal farcir els macarons enganxant dues meitats amb la crema al mig i deixar-los reposar 48h, que és el temps òptim que triguen a madurar

COCA DE SANT JOAN

L'any passat vaig fer una coca per Sant Joan, però no va quedar especialment bona perquè el llevat que vaig utilitzar estava una mica caducat i força mort...va resultar una coca no dolenta de gust però de textura força seca i més aviat dura.
Aquest any m'havia proposat de fer una coca com Déu mana. Casualment el dimecres abans de Sant Joan, veient els matins de TV3, explicaven com fer la coca en base a una recepta de l'Ada Parellada. El que em va tirar enrere en un principi és el fet que no duia massa mare, però vaig extreure'n dos trucs per a una bona coca:
1. Posar els pinyons en remull per tal que en coure'ls al forn no es socarrimessin.
2. Posar sucre barrejat amb aigua (no molta, ha de quedar una pasta blanquinosa i espessa) per sobre la coca per fer aquella crosteta de sucre tan bona.

En fi, arribat el dia de la revetlla vaig començar a buscar per internet alguna recepta que em convencés, i vaig topar amb un bloc que cantava meravelles de la recepta de l'Ada Parellada, la que per la tele no m'havia acabat de convèncer. Estava dubtant entre aquesta, sense massa mare, i una amb massa mare de l'Isma Prados (per cert, casualment el seu últim llibre es diu com el meu blog de cuina de capçalera: Cocina Para Emancipados, del qual també hi ha un llibre que es va publicar molt abans que el de l'Isma). 


Bé, tornant al tema: vist que al bloc aquell en parlava bé de la recepta de l'Ada Parellada, vaig decidir de donar-li una oportunitat. És LA MILLOR DECISIÓ que podia haver pres :-)


Aquí va, doncs, la recepta (copio, amb alguns retocs fent un mix, del blog de l'Ada i de Eva Cuinera):


INGREDIENTS
500 g farina de força (he utilitzat la Gallo, al paquet hi diu "harina de repostería" i "harina de fuerza", i als ingredients posa que duu farina i gluten)

200 g llet sencera

100 g sucre blanc

10 g de sal

120 gr. de mantega a temperatura ambient

1 ou mitjà

60 g llevat premsat

20 gr d’aigua de tarongina

La ratlladura d'una llimona i d'una taronja

PROCEDIMENT

Posar la llet en un got, donar-li un cop de microones perquè estigui una mica tèbia, afegir-hi el llevat i remenar fins que quedi ben dissolt.

En un bol posar la resta d'ingredients excepte la mantega i anar amassant mentre afegim la llet poc a poc. Anar pastant a mà. Queda una massa molt enganxifosa, sembla que li falti farina però no se n'hi ha de posar més. Als 5-10 minuts la vaig treure del bol i la vaig seguir pastant sobre el marbre de la cuina (sense enfarinar ni res). En total cal pastar-la 30 minuts. Els primers 20 minuts són horribles perquè la massa s'enganxa per tot arreu. Aleshores sembla que ja no enganxa tant, i quan ja fa els 30 minuts de pastat la massa ja no enganxa enlloc i les mans queden prou netes.

Ara cal afegir-hi la mantega: jo la hi vaig posar en unes 4 tongades, embolicant-la amb la massa i després pastant fins que estigués ben incorporada. En aquest punt, la deixem llevar 15 minuts (a sobre del marbre i tapada amb un drap de cuina).

A continuació, partim la massa en dos i estirem cada tros en forma de coca. Em van quedar dues coques de la mida de la safata del forn (un pèl més petites però vaja quasi de la mida de la safata).

Tapem les coques amb un drap i les deixem llevar 1 hora.

Passada l'hora, pintem la coca amb ou batut (jo li poso una mica de sucre a l'ou batut), hi posem les fruites confitades, els pinyons que han estat en remull tota l'estona prèvia, i el sucre barrejat amb aigua per sobre de tot plegat.

Les coem al forn a 180ºC durant 15 minuts. Jo vaig posar la safata a mitja alçada (les vaig coure per separat) amb el forn a dalt i a baix amb el ventilador, per la qual cosa vaig abaixar al temperatura a 165-170ºC.

El resultat és una coca extremadament esponjosa i deliciosa. Repetirem l'any que vé sense cap mena de dubte!!!

Macadamia nutt brittle toffee vanilla ice cream

Aquest mes de maig passat vam anar a la fira de Biocultura. No hi haviem estat mai abans, i la veritat, ho vam passar d'allò més bé! Tant la part de "coses" com la d'alimentació. Centrant-nos en la d'alimentació: vaig topar amb un stand on venien paquetets de 100g de vainilla per 12 euros. Ho vaig veure i vaig dir en veu alta "és impossible, està equivocat el preu!!" i la noia de la botiga es va girar i em va dir que no, que era correcte. Jo no podia deixar d'al·lucinar, perquè les comptades vegades que he comprat vainilla en rama m'ha sortit a més d'1€ la beina. I aquí n'hi havia com 30 a cada paquet. I fresques. No com les del súper que si intentes doblegar-les es trenquen. Aquestes es podien doblegar, trenar, anusar, el que vulguessis, i només per 12 euros 30 beines!!! Evidentment me'n vaig comprar un farcell (dies més tard em vaig penedir de no haver-ne comprat més, haurem d'esperar a l'any que vé).

Així que amb tanta vainilla fresca i regalada de preu ja no em fa cosa de gastar-la. I la primera recepta que he dut a terme amb la magnífica súper vainilla (que fa una olor que embriaga...) és aquest gelat de vainilla amb nous de macadàmia caramelitzades i toffee. El de la Hägen Dazs és el preferit de casa, així que era tot un repte intentar emular-lo. Val a dir que el repte ha estat superat i el gelat obtingut iguala (i podriem valorar si també supera) el de la marca aquesta.

 La recepta, però, no és meva del tot. He combinat dues receptes d'un dels meus blogs de capçalera per al gelat de vainilla i el toffee. El caramelitzat és meu. Així doncs, anem per parts:

CREMA DE VAINILLA (base del gelat)
1 cup de llet sencera
3/4 cup de sucre500ml de nata per muntar (de la Central Lechera Asturiana, 35.1%m.g.)
7 rovells d'ou (mida M)
3/4 tsp d'extracte de vainilla

1 beina de vainilla

Preparació:
Posem en una cassoleta la llet, el sucre, la meitat de la nata i la sal. Ho escalfem sense que arribi a bullir i ho retirem del foc.
Tallem la vainilla longitudinalment, traiem les llavors i les afegim a la llet. També hi posem la beina buida i deixem infusionar com a mínim 30 minuts.
Passat aquest temps, batem els rovells i anem afegint la llet infusionada mentre seguim batent. Ho tornem a posar a la cassoleta i la posem al foc, sense que arribi a bullir, fins que espesseixi. Sabrem que està quan en treure la cullera de fusta de la crema, si passem el dit pel revers, queda la marca permanent (les vores de la crema no s'ajunten).
Ho retirem del foc, afegim l'extracte de vainilla, la resta de la nata i ho deixem refredar. Quan estigui fred, retirem la beina de vainilla (la podem rentar, eixugar i posar-la dins del pot on guardem el sucre o dins d'una llauna de tè per donar aroma).

TOFFEE
2/3 cup de sucre
1 tsp suc de llimona
250 ml de nata per muntar (31.5% m.g.)
2 tbsp mantega

Preparació
Posem en una paella antiadherent el sucre amb el suc de llimona fins que caramelitzi. Afegim la nata i remenem fins que el caramel es torni a desfer i deixem bullir, sempre remenant, uns 5 minuts. Retirem del foc, afegim la mantega, remenem i deixem refredar.

NOUS DE MACADÀMIA CARAMELITZADES
Mig paquet de nous de macadàmia sense sal (de les que venen al Caprabo)
Sucre (a ull)
Preparació
Fem les nous a miques (de la mida desitjada per trobar després dins el gelat), jo les embolico amb un drap de cuina i les colpejo amb el corró. Una opció més fàcil potser seria amb el morter.
Posem el sucre a una paella antiadherent, a foc mig-fort, i quan el sucre comenci a caramelitzar, afegim les nous trossejades i remenem per tal que quedin ben recobertes en el caramel.
Quan agafa el color àmbar, retirar del foc i posar el contingut de la paella en un tapet de silicona o en paper de cuina. Deixem refredar, quedarà com una rajola de torró d'alacant (tot amalgamat). Ho posem en un morter i ho colpegem perquè quedi altre cop tot a trossets.

PREPARACIÓ DEL GELAT
Posem la crema de vainilla en un recipient de més d'un litre de capacitat que sigui apte per al congelador (jo he utilitzat un tupper de 2l de capacitat) i la posem a congelar.
Durant la primera hora, traiem la crema del congelador cada 15-20 minuts, la remenem amb una cullera de fusta i la tornem al congelador. Això és per trencar els cristalls de gel que es formen al congelar, com més sovint i durant més estona ho fem, més cremós quedarà el gelat.
Durant les següents 3 hores, repetir l'operació de treure del congelador i batre cada 30-45 minuts (jo no he sigut gaire estricte i ha quedat el gelat perfecte). La darrera vegada, ja es veurà que el gelat té la textura més cremosa. Aquí afegirem les nous de macadàmia caramelitzades i remenem. Després, amb una màniga pastissera, afegim el toffee i també remenem. Per rematar-ho, el darrer afegit de toffee l'he posat amb una punta de màniga pastissera de les de farcir, he punxat el gelat i he anat deixant el fil de toffee per dins de la crema. Ara ja el podem tornar al congelador definitivament, i en unes hores (en aquest cas tota la nit) ja estarà llest per ser disfrutat.

Segona visita amb la llevadora del part a casa

Fa un parell de setmanes vam tenir la segona visita amb la llevadora del part a casa. Va ser, com sempre, molt interessant:

Em va portar unes herbes per fer infusions:
D'una banda, cua de cavall per infusionar amb farigola, que utilitzarem per fer rentats vaginals després del part i també com a calmant/antiinflamatori.
D'altra banda, fulla de gerdera, que és un tònic uterí. Una amiga que en va prendre el mes abans de parir, diu que va dilatar molt bé i molt ràpid. Mai sabrem com hauria anat sense prendre la infusió...però no costa res de provar-ho!

Vam fer seguiment dels paràmetres de sempre: pressió arterial (bé tirant a baixa com sempre), alçada de l'úter (creixent correctament), batec fetal (correcte també) i orina (correcte també, ni rastre de la proteïnúria!).

També ens va estar explicant detalls interessants sobre el part: com l'adrenalina inhibeix tot el procés, anul·lant l'acció de l'oxitocina, de manera que la proximitat o no proximitat del pare/llevadora/altres pot afectar afavorint o inhibint el part. Molt curiós! La conclusió: cal estar relaxada i a gust amb l'entorn al 100%  per tal que tot vagi bé :)

Segona visita amb la ginecòloga del CAP

La segona visita amb la ginecòloga del CAP va ser dos dies deprés que la primera amb la llevadora del part a casa.
Va anar bé, en el sentit que (quasi) tot està bé: tensió arterial meva, batec fetal, alçada de l'úter (igual que dos dies abans).
Fonts de (semi)preocupació:
1. ORINA: ara resulta que tinc proteïnúria. La ginecòloga no li va donar massa importància, em va dir que reduís el consum de sal. El tema és que de sal no en consumeixo gaire, però vaja, ara intentaré prendre'n encara menys. Però...vaig cometre un error, una cosa que ja sé que no s'ha de fer mai: buscar informació mèdica per internet quan vaig tornar a casa. Bàsicament em vaig espantar molt amb el que vaig llegir, així que ho vaig deixar estar, perquè la proteïnúria podria ser símptoma de la tira de malalties, entre elles insuficiència renal i preeclàmpsia.
Reflexió: dos dies abans amb la tira que em vaig fer a casa la proteïnúria era negativa, així que potser no és tan greu el tema. Consultant amb la llevadora del part a casa, em va dir que podia sortir positiva si feia temps que no bebia aigua...i la cosa és que era una mostra d'orina de després de llevar-me pel matí, amb la qual cosa no havia begut aigua en 8 - 10 hores i estava força concentrada. Això em va tranquil.litzar una mica, juntament amb el fet que seria problemàtic si anés lligada a presència d'enema als peus i cames, cosa que no tinc.
Conclusió: de moment estic tranquil.la, intentaré reduir la sal per si de cas i llestos.
2. EL PES: altre cop el tema que em toca els nassos com cap altre. Què pesats!!!!!!!!!!!!! Aquí la ginecòloga em va ficar bronca (més subtilment que la llevadora, s'ha de reconèixer) perquè no havia guanyat pes respecte la darrera pesada, em va preguntar si no menjo...a mi!!!!! que si no menjo??? menjo fins que quedo tipa i més, com tota la meva vida he fet!!!! Si bé és cert que ara m'atipo abans, com si l'estómac s'hagués fet una mica més petit (de fet, està comprimit per l'úter i altres òrgans que s'han desplaçat, ja és normal). En tot cas, em va dir que mengés més però que no em dediqués a menjar porqueries de bolleria industrial, etc, sinó que esmorzés i berenés millor. Això ho aplaudeixo: com a mínim no incita les embarassades a convertir-se en menjadores compulsives de porqueria.
Fins aquí tot ok. No esmorzo gaire els dies que vaig a treballar pel matí, i la resta de la setmana depen dels dies. I berenar, no bereno quasi mai. Així que en realitat no hi fa res si esmorzo més fort i bereno cada dia. Ara bé, no m'obligaré a menjar si veig que no tinc gana, que el cos és savi...a més si menjo massa ho vomito tot, de manera que berenar per treure-ho després és absurd.
Tornant a la valoració del pes, les premisses de la ginecòloga van ser:
a. No has guanyat pes respecte la darrera vegada.
b. No es poden comparar pesades en balances diferents.
i la conclusió:
c. No guanyes pes i per tant has de menjar més.
Reflexió: en arribar a casa em miro el carnet d'embaràs:
Febrer (ginecòloga): 59.8Kg
Març (llevadora): 62.5 Kg
Abril (ginecòloga): 62.5 Kg
Així doncs, si bé és cert que peso igual que el març, és en una balança diferent, i per tant com ella mateixa va dir no es pot comparar. I comparant balances iguals, de 59.8 a 62.5 hi van gairebé 3Kg en 3 mesos, per tant SÍ que he guanyat pes segons la balança de la seva consulta, que és amb la que hem de comparar. Aleshores, en què quedem, guanyo pes o no? Era una bronca justificada o no?
Conclusió 1: segons la premissa b. hem de concloure que sí que he guanyat pes. Per tant, esmorzaré i berenaré millor, sempre segons la gana que tingui i confiant en el meu cos que és savi i passo altre cop de preocupar-me més del necessari (que de moment és gens ni mica).
Conclusió 2: aquesta dona es contradiu quan la seva bronca vé derivada d'una comparació que segons ella no es pot fer.
Conclusió 3: potser no sap llegir les dades que hi ha anotades al carnet d'embaràs i es pensa que al març em va pesar ella mateixa?

Ecografia primer trimestre

A finals de gener vam anar a l'hospital a fer la primera ecografia del primer trimestre.

L'experiència global va ser fantàstica, vam sortir d'allà com en un núvol. Escoltar el batec de la criatura, i veure-la en moviment...no es pot descriure en paraules. Ens van atendre una noia i un noi joves, ella feia anar l'ultrasò i ell no sé què feia, estava a l'ordinador. Com que havien de prendre mesures diverses i la criatura no parava de bellugar-se, van trigar mooolta estona a poder mesurar-ho tot, amb la qual cosa vam tenir 45 minuts fantàstics per poder anar babejant jejeje
Anècdota 1 (desagradable): Després de tanta estona, el plec nucal no l'havien pogut mesurar bé, axí que va venir una metgessa més veterana (semblava la seva cap) i s'hi va posar ella amb la màquina. Em va entaforar l'ultrasò tan endins del ventre que me'l va poder ficar per sota la cresta ilíaca i tot. Jo veia les estrelles, em feia molt de mal. Ella en sentir que em queixava em va preguntar si em feia mal, i li vaig dir que sí però que ja m'aguantava (pensant que ella ja sabia el que es feia).
Anècdota 2 (encara més desagradable): després de dinar, unes 3 o 4 hores després de tornar de l'hospital, vaig al lavabo a fer un riu i el paper de vàter surt rosadet. Amb tota la calma, per tal que no cundeixi el pànic, vaig a buscar el D. i li ho explico, li dic que penso que hauria d'anar a urgències. Quan veig que ell ho ha entomat amb serenitat m'enfonso i em poso a plorar...tot estava bé feia unes poques hores i ara...qui sap. Ell havia de preparar-se per anar a treballar, així que vaig anar avançant fent camí cap al CAP, a urgències. Arribo al mostrador, i plorant intento fer-me entendre a la recepcionista. Em diu que pugi a la planta de dalt, que és on hi ha el mostrador de ginecologia. Pujo més calmada però un cop davant la noia em torno a enfonsar i amb Déu i ajut aconsegueixo explicar-li tot un altre cop. Em diu que me n'he d'anar a l'hospital, urgències de maternitat. Truco al D. i li dic que agafo el bus cap a l'hospital, ens trobarem allà. Arribo a urgències de maternitat, em planto davant la noia del mostrador i altre cop els plors m'impedeixen de parlar. Ella molt amable i súper pacient em diu que no passa res, que quan acabi de plorar ja li ho explicaré. Em tranquilitzo en uns minuts i li explico tot, l'ecografia del matí, el sagnat de fa una estona, el mal que m'havia fet la segona ecografista...Em posa una polsera i em diu que m'esperi a la sala, que ja em cridaran. Arriba el D. i s'asseu amb mi a esperar. Va passant molta gent per davant meu, i al final el D. ha de marxar, truquem al meu pare perquè el rellevi. Arriba al cap d'una estona, i em fa companyia fins que el D. torna de treballar. Tot plegat portem a urgències unes 3 o 4 hores i va passant gent davant meu i jo allà morta de por.
Un cartell a la porta per on passa la gent diu que s'atenen les urgències per ordre de gravetat, no pas per ordre d'arribada. Això em tranquil.litza. Si triguen a cridar-me deu ser que no és massa greu...També m'ajuda el fet que en tota l'espera vaig un parell de cops al lavabo i sembla que no hi ha més sang.
Finalment em fan passar i un ginecòleg (home, no dona) em diu que em tregui la roba i m'obri de cames. Tota la vida defugint ginecòlegs homes, defugint que ningú remeni allà baix, i allà em trobo tota exposada davant d'aquell desconegut. Però en aquells instants totes les meves "fòbies" van passar a ser inexistents, doncs el primer era saber què passava, sense importar com.
Em va fer una ecografia vaginal, quina alegria tornar a veure la criatura, aquesta vegada tota d'esquenes, bellugant-se. El ginecòleg em va dir que tot es veia bé, el líquid bé, el nen saltant i ballant...
També em va dir que després d'una ecografia pot ser que aparegui un flux rosadet i que no passa res, que seria dolent si fos sagnat tipus menstruació (que no era el cas).
Conclusió de tot plegat:
1. Estaria bé que quan et fan una ecografia t'avisessin que pot passar això. Hauria anat igualment a urgències per si de cas, però m'haurien estalviat el trasbals i el disgust, que em va durar uns quants dies.
2. En futures ocasions, si l'ecografista no veu bé el plec nucal, que se'l posi per un lloc que em sé, ja tornaré en un altre moment, que són ells que estan desitjant mesurar-ho, però a la meva criatura no li faran mai més mal i a mi no em vé d'unes hores per saber-ne la mesura.

Per cert, els resultats de triple screening + ecografia = risc baix (que no vol dir res en el fons però com a mínim per protocol ens lliurem de fer una amniocentesi).

Tercera visita amb la llevadora del CAP

Aquesta visita va començar abans de l'esperat (5 minuts tard, no 10 o 15 com les altres vegades). Aquest cop sense becària. Porto mostra d'orina, com sempre, i aquesta vegada disposada a fer preguntes :-)

Comencem: em pesa.
Pes: 62.5 Kg.
Tensió: com sempre (6-11 aproximadament)

Anècdota 1: "Has engordado 2 Kg en un mes [darrera pesada a ginecologia era de 60Kg] y esto no puede ser, tienes que engordar 1Kg cada mes"
Li dic: "Empecé el embarazo con 58Kg, ahora peso 62Kg. Han pasado 4 meses, de 58 a 62 van 4Kg, así que en promedio estoy en el peso que me toca, no?".
Ella es mira el carnet d'embarassada i fa: "mmmm...sí, es verdad...bueno...no está tan mal".
Conclusió: La dona no pensa.
Reflexió: Si jo fos d'una altra manera, davant de la seva bronca m'hauria pogut quedar amb la idea que agafo massa pes i se'm podria passar pel cap de restringir el que em fico a la boca per alimentar-me, és a dir, jo mateixa posar-me a fer una dieta sense cap mena de control mèdic, per tal d'estalviar-me futures bronques. La qual cosa no seria gaire saludable...en fi. D'altra banda, cal recordar que la darrera pesada era en una balança diferent, operada per una persona diferent. Així que vés a saber realment quines són les meves fluctuacions reals...
Altres consideracions: en molts països (del primer món, on les dones embarassades són observades obssessivament amb lupa) es considera normal i completament dins dels paràmetres saludables (si el teu BMI és normal a l'inici de l'embaràs, com en el meu cas per exemple) un augment de pes de fins a 15Kg. Quina mania aquí, doncs, per fer-te guanyar amb prou feines 9Kg? Sort que passo bastant, però penso en altres noies amb menys (in)formació, me les imagino, en el meu cas, després de la primera bronca per pèrdua de pes, intentant engreixar-se com a vaques per després com a conseqüència de la bronca per augmentar una mica massa, tornar-se amigues de l'anorèxia. És de bojos.

Anècdota 2: La llevadora diu que ja he d'agafar hora per l'analítica de sang del segon trimestre, i que aquell mateix dia em faran el Sullivan.
Aquí li hem d'explicar per què no el farem al CAP: li diem que volem fer el part a casa i que la llevadora que ens atendrà em farà el control de la glucèmia, de manera que renunciava a fer el Sullivan al CAP. Ella va dir que com que era obligatori fer-lo, que si no el volia fer hauria de signar un paper conforme hi renunciava. Li vaig dir que sí, que signaria el que em digués, però vam marxar d'allà sense que ens donés res per signar...

En aquest punt, ens va dir que "nosotras no somos partidarias del parto en casa pero lo respetamos", que respecte el part a casa "hemos visto de todo y por eso nos da miedo". 

Li vaig respondre que jo "havia vist de tot en parts hospitalaris i per això em fan por" jejeje.  

Al cap d'una estona em va demanar si "estaba segura". Ens vam limitar a respondre-li que era una decisió molt meditada i que estàvem completament segurs, aquí va acabar la conversa. 

No vaig voler entrar a discutir sobre el tema perquè penso que seria una pèrdua de temps i no cal (i no en tenia gens de ganes). Ara, ens quedarem amb la intriga de saber què és el que han vist tant horrible perquè els faci tanta por! :-D I segurament, ella amb les ganes que li ho preguntéssim :-P

També va preguntar-nos quina llevadora ens atendria, li vam dir el seu nom, va fer com que sabia qui era però no va dir res més. També va preguntar sobre com ens faria el control de la glucosa, si em faria una extracció de sang o com, però no em venia de gust de donar més explicacions, així que em vaig fer la despistada i li vaig dir que de moment no ens hi havíem posat encara a parlar de detalls i que no tenia ni idea de com es feia tot això de la glucosa, així ja no va insistir més.

També va voler apuntar en un marge del llibre-carnet d'embarassada "desea parto en casa". No sé perquè ho va voler apuntar (tampoc li ho vam preguntar), però li vaig dir que endavant, que apuntés el que volgués. 

Reflexió: Em pregunto davant de les seves estratègies:

a) Dir que he de signar la renúncia al Sullivan (que en realitat no em va donar res per signar)

b) Preguntar si n'estem segurs i dir-nos que han vist coses terribles de parts a casa 

c) Anotar que desitgem el part a casa al carnet d'embarassada

Em pregunto si tot plegat deu formar part d'alguna mena d'estratègia per fer-nos canviar d'idea o que agafem por...Sort que tenim les idees MOLT clares i estem ben informats :-)

Anècdota 3: li vaig preguntar per la meva orina. Em va dir que tenia la proteïnúria una mica alta però que no era important. No va explicar a què pot ser degut, tampoc li ho vaig preguntar.

Un apunt final: em fa molta ràbia que diguin que les embarassades s'"engreixen". Penso que engreixar-se (i el DIEC opina igual) significa "esdevenir gras", és a dir, acumular greix. I que jo sàpiga, ni el meu fill, ni la placenta ni la sang extra ni el líquid amniòtic són un acúmul de greix en el meu cos. Així que si us plau, prou parlar d'engreixar, prefereixo el terme "guanyar pes", trobo que és més adequat a la situació.
La qual cosa no vol dir, naturalment, que una no s'engreixi també a part, però no em consta que sigui el meu cas ara per ara (o com a mínim no diferent del que era fa uns mesos jeje).

Primera visita amb la ginecòloga del CAP

La visita amb la ginecòloga va ser quasi com amb la llevadora, pel que fa al que em van fer:
Pes: 60 Kg (en un altre despatx, per tant diferent balança, de la qual en desconeixem la calibració)
Pressió sanguínia: com sempre (normal tirant a baixa)
Batec de la criatura: accelerat, tal com li toca :-)

I poca cosa més...Les conseqüències de la pesada, a la següent visita amb la llevadora.

5 coses que em cansen una mica

Al principi de l'embaràs, per què negar-ho, resulta fantàstic veure que la gent s'interessa, tu estàs feliç i emocionada per la nova aventura i t'encanta parlar i parlar sempre de tot el que tingui a veure amb la criatura. És un sentiment fantàstic que vols compartir amb tothom!!

Ara bé, passen les setmanes, i et trobes de cop i volta submergida al "dia de la marmota", estancada en converses que al final sempre són les mateixes i al final t'avorreixes de contestar sempre amb el mateix discurs.

Uns exemples de temes recurrents:

1. Que la gent pretengui endevinar el sexe de la criatura amb arguments que no s'aguanten per enlloc.

Que si tens la cara així

Que si tens la cara aixà

Que si tens tals símptomes físics

Que si tens la panxa grossa

Que si tens la panxa punxeguda (aquesta és la més estranya, mai he vist una panxa acabada en punxa, totes són arrodonides als meus ulls...serà que mai les he observades amb prou deteniment)

El que més em preocupa és que aquests comentaris de vegades vinguin de gent a qui pressuposo un determinat nivell intel·lectual. Com em deia algú, parlant d'això, avui en dia tenir una carrera universitària no significa tenir cert nivell d'intel·ligència. Doncs serà això (quina pena), o potser és que sobreestimo les capacitats d'algunes persones (quina pena també).

Una altra explicació al fenomen és que la gent ho digui per donar conversa. Com qui parla del temps amb un desconegut a l'ascensor...el problema és que aquestes persones ja em coneixen d'abans i mai m'havien donat converses de tant poc nivell. L'embaràs em fa grossa, però no tonta, així que si us plau, no em vingueu amb explicacions absurdes que no s'agafen per enlloc ni amb pinces. No m'agrada perdre el temps parlant de teories completament inventades i que no serveixen per a res.

Per sort, sabent ja el sexe, aquest tema de conversa ha disminuït en un 99% (no ha desaparegut del tot, no!)

2. Que la gent pregunti per l'habitació de la criatura.

És com una obsessió, tothom pregunta el mateix: ja teniu l'habitació a punt?? què hi posareu?? heu de comprar X milions de coses!!

Bé, perquè quedi clar: un nadó, a part de bolquers (i hi ha qui diria que ni això), un mínim de roba, un joc de foulards i/o motxilla i una calaixera per guardar tot plegat, no necessita res més que amor i llet. Qualsevol objecte extra NO és realment necessari, una altra cosa és voler agenciar-se'n fins mai parar. La societat de consumisme en què vivim ens fa creure en falses necessitats, però no és el nostre cas. Personalment només accepto afegir-hi un llitet, una banyera-canviador, i (a contracor) un cotxet. Realment NO cal res més, com a mínim per començar. Ja anirem veient què necessitem realment i què no quan ens hi trobem. Per tant, l'arranjament de l'"habitació", no pot donar per tanta conversa. Com a mínim amb mi :-)

Penso que segurament també sigui un tema que la gent treu per donar conversa, però em remeto al punt anterior, si abans de l'embaràs parlàvem de tota mena de coses, quina mania ara en insistir en això? No cal.

D'altra banda, encara és MOLT AVIAT per pensar en comprar i comprar. Quan falti un mes pel naixement, ja en parlarem. Ara simplement no hi ha ganes, és massa aviat. I si no en tenim ganes, no veig per què els altres han d'estar més interessats que nosaltres en fer la llista de la compra...tot arribarà al seu moment.

3. Que la gent (no amics íntims, sinó coneguts) amb qui coincideixes periòdicament (diàriament, setmanalment, etc) et pregunti sistemàticament com et trobes.

Sospito que també és per donar conversa, i socialment és ben acceptat que així es faci quan un es relaciona amb una embarassada. Jo mateixa, durant molts anys ho he fet respecte d'altres noies, però ara que em toca patir-ho, penso que és un rotllo. Què se suposa que he de fer, explicar fil per randa tot el que em va passant? de veritat que a un conegut això li interessa realment? em costa de creure...I si és per ser cordials i prou, doncs penso que no cal fingir un fals interès. Amb un "bon dia" ja n'hi ha prou. 

Potser, en aquest punt, hi té relació el fet que no m'agradi ser el centre d'interès en les "reunions socials", em sento molt més còmode passant desapercebuda, i tants interrogatoris setmanals m'ho impedeixen :-)

Hi ha una altra qüestió també: és una pallissa mantenir una i altra vegada la mateixa conversa cada dia amb diferents persones.

4. Que em toquin la panxa sense demanar permís

He de matissar: certes persones. La família més íntima, els amics més íntims, tenen via lliure per posar la mà a la panxa (i per preguntar sincerament com estic també XD). Curiosament, són els més respectuosos...

Hi ha gent amb qui tens una relació cordial, però no de sinceritat afectiva-emocional, amb alguns hi ha una coneixença de molts anys, d'altres de menys temps, però en tot cas són gent que de normal no ens expliquem la nostra vida i les converses són completament superficials. Em molesta que aquesta gent mostri (fingeixi?) un interès desproporcionat pel que és la relació habitual que tenim. I que em toquin sense demanar permís...jo no vaig tocant la panxa al que s'ha engreixat (de greix, no de fill) així gratuïtament i encara menys si no hi ha confiança.

Aquest punt per mi és el més conflictiu. Fins ara m'he deixat "ficar mà" amb bona cara, però per dins estic amb els pèls de punta...hauré d'aprendre a defensar-me i posar límits a aquest tipus de persones. I fer-ho sense que ningú s'ofengui...serà una missió (quasi) impossible :-S

5. Que preguntin què preferim, si nen o nena o si ja tenim noms triats.

Suposo, com en els punts 1, 2 i 3, que és per donar conversa. Entenc la pregunta, però CANSA estar responent sempre el mateix. I si a sobre respons i no els agrada la resposta, encara t'has de sentir un "no m'ho crec" o "no pot ser"...serà possible!

Per cert la resposta, encara que sembli un tòpic, és totalment certa: no tenim preferència pel sexe, només ens interessa que estigui bé de salut. Ah, i el nom el triarem quan sapiguem el sexe.
(Edito: Aquest text va ser escrit al mes de febrer de 2012. Ara ja sabem sexe (nena) i tenim el nom triat)

Primera visita de seguiment amb la llevadora del part a casa

Aquesta setmana hem fet la primera visita amb la llevadora que ens atendrà al part a casa.
Vam començar per comentar algunes dades personals, inclòs el meu propi naixement i lactància, relació amb la família, etc. És molt interessant l'enfocament més "personal" del tema, ja que quan s'acosta la data de sortida de comptes el que necessita la mare per poder parir és bàsicament tranquil.litat, estar relaxada. I si comences a rebre trucades cada dia preguntant si la nena ja vé, això genera una pressió psicològica (i estrès en conseqüència) que anul.la o dificulta el procés (l'adrenalina interfereix en l'acció de l'oxitocina), i això no ens interessa que passi!!
També vam comentar una mica per sobre algunes qüestions pràctiques del dia D, com algunes coses que necessitarem, però molt per sobre perquè d'això ja n'anirem parlant més quan s'acosti el moment.
Com a resultes de la visita, he començat a prendre suplement de iode. Al CAP no m'hi havien insistit tant, allà em van dir que amb sal iodada i consum de peix era suficient, però la llevadora del part a casa em va comentar que caldria prendre 14 racions de peix a la setmana per assegurar el iode necessari. Nosaltres mengem peix quasi cada dia, però no crec que fem més de 10 racions (la setmana que més), així que m'he tirat a les pastilles.
Durant la visita també vam mirar el batec de la nena, l'alçada de l'úter (dos dits per sobre del melic...que gran!!), i va palpar per detectar com estava col.locada. El culet el tenia posat ben bé al mig de la pelvis, i ens va ensenyar com tocar-lo, va ser divertit :) També em va mesurar el perímetre de la panxa i una prova d'orina, que va donar correcte.
Ah, i l'estrella de la tarda: la prova de la glucosa per detectar si tinc risc de diabetis gestacional!! Com que ens visitàvem per la tarda, em va dir que fes un dinar potent, i vaig obeir amb molt de gust jejeje Em vaig endrapar un megaplat de tallarines de pasta fresca a la carbonara, amb ceba, pernil salat (ben cuit) i superextra de formatge havarti, tot plegat acompanyat d'una bossa de cheetos i fanta de llimona casolana, "con azúcares añadidos" jeejje Teniem un tros de pastís a la nevera, però estava tan tipa que no vaig poder fer postres. En tot cas, vaig menjar una bomba d'hidrats de carboni per posar a prova la meva insulina.
La punxada va donar 96 o 98, i havia de donar menys de 130 (crec, potser era 120) per no tenir risc de diabetis gestacional, així que...prova superada!!!!!! i sense haver de passar per la ditxosa pòcima vomitiva del Sullivan XD Si aquell mega dinar no em va donar sucre alt, res del que pugui ingerir d'aquí al final de l'embaràs me'n donarà :-)
Ah, i també ens va donar els papers que haurem d'omplir per inscriure la nena al registre civil quan neixi, estan ben guardats esperant el moment :)
Fins aquí la primera visita, en general molt satisfactòria. La següent, d'aquí a un mes.

Segona visita amb la llevadora del CAP

Situo en antecedents: a la primera visita ens va dir que faríem una consulta de seguiment mensual, així que en aquell moment ja ens va donar hora per la següent (la segona). A més en la primera visita li vaig dur uns resultats d'una histologia que m'havia fet feia uns mesos, on tot era correcte i en aquell moment va dir que perfecte, així ja no caldria fer-ne cap. 

En aquesta segona visita la cosa va començar divertida:

Un altre cop ens va agafar tard, aquest cop uns 10 minuts. I no hi havia ningú abans que nosaltres...va arribar (no sé d'on) acompanyada d'una becària.
Vam passar a la consulta. Jo havia de dur unes mostres d'orina.



Anècdota 1: 

Llevadora: "Para qué venís?"
Nosaltres (atònits i amb la gota penjant): "Pues usted sabrá, que nos citó para que viniéramos hoy"
Llevadora: "Pues no sé para qué...porque todavía es temprano para escuchar el latido"
Nosaltres (arronsant espatlles i al.lucinant): "nosotros no sabemos, nos dijo que haríamos una visita cada mes y aquí estamos"
Llevadora: "Pues no sé, será para hacer la citología".

Situo en més antecedents: vaig trigar moooolt de temps a anar al ginecòleg el 2011 per fer-me la citologia que li vaig mostrar a la primera visita a la llevadora, que era correcte i ella va dir que no caldria fer-ne cap doncs. La meva reticència era perquè no m'agrada que em remenin les meves parts més íntimes, que allà només hi entra una persona que es diu "pare de la criatura". I si hi ha d'entrar algú altre, abans m'hauré hagut de mentalitzar durant un temps. Vaja, que el ginecòleg em fa més angúnia que cap dentista del món mundial

Jo (en pensament, no en veu alta): ni de conya m'obro de cames avui!!!!!!!!!!!!!!!! que no m'havien avisat!!!!! i la darrera vegada va dir que no calia!!!!!!!!! Que no penso deixar que aquesta dona em fiqui mà avui!!!!!!!!!!!
Jo (en veu alta i sense que es notés el pànic a la meva veu): "Usted dijo el mes pasado que no había que hacer citología porque tenía una hecha hacía unos meses y estaba todo correcto y que esa ya servía"
Llevadora: "Ah sí? pero no lo recuerdo. No me la debiste enseñar"
Jo (atònita altre cop per la situació entre kafkiana i de diàleg de besugs): "Sí se la enseñé, y hoy también la traigo" Li trec l'informe i l'hi ensenyo.
Llevadora: "Pues sí, veo que está todo bien. Entonces no sé por qué habéis venido"
Nosaltres (encara més al.lucinats i atònits): arronsem espatlles i li diem que ella mateixa.
Llevadora: pues bueno, vamos a pesar y tomar la tensión porque no podemos hacer nada más.
Conclusió: aquesta dona està a la parra, no es prepara les visites. I tot plegat dóna mooolt mala imatge, la veritat.

Anècdota 2: mentre anem parlant (com et trobes? mala circulació? nàusees? etc.) li dóna l'orina a la becària. Jo ni me n'adono de tot plegat, no veig què en fa la becària. Segons el D., la va posar en un aparell, que deuria ser per analitzar-ne alguna cosa. A continuació l'escena és: nosaltres asseguts a un costat de la taula, a l'altra banda la llevadora i la becària:
Llevadora: es gira d'esquenes i parla amb la becària, "cómo está"?
Becària: "bien"
Llevadora: "vale, gracias" (o alguna cosa així).
Llevadora: es gira cap a nosaltres i em diu que ara em pesarà i em prendrà la tensió, etc.
Conclusió: encara estem esperant a saber què li van mirar a la meva orina i què és el que estava bé. Com a mínim m'alegra saber que està bé, però tinc una immensa curiositat per saber què era el que li miraven!!

Anècdota 3: la becària em pesa (en aquestes balances de contrapès, que ves a saber si estan ben calibrades, i sense esperar pacientment a que el senyal s'estabilitzi)
Pes: 60.3 Kg
Llevadora (dirigint-se a mi): "esto no puede ser, hay que engordar 1Kg cada mes y tú has perdido 700g"
Conclusió: hi pot haver mil explicacions per a haver perdut 700g.
a. Pesar-se amb una roba diferent que la vegada anterior.
b. No menjar gaire a casa de les nàusees
c. Haver anat a consulta havent orinat i defecat abans de sortir de casa
d. Que la persona que m'ha pesat no hagi estat prou acurada i pacient per assegurar-se de fer-ho bé.
Reflexió de tot plegat: sort que el tema del pes no em preocupa perquè sé que és normal perdre'n una mica al principi (no perquè m'ho hagi dit la llevadoratotpoderosa, és que una té estudis i sap on trobar informació fiable en altres fonts). Penso que si jo no estigués tan ben informada o fos més sensible a la paraula de la llevadora, immediatament hauria corregut cap a casa a afartar-me de pasta i fregits per augmentar de pes i evitar la bronca a la següent visita. Cosa que penso que no hauria sigut gaire saludable...

Anècdota 4: Sobre la meva alimentació, diu que he de prendre suplements de iode, així perquè sí. Li pregunto si no n'hi ha prou amb el que ingereixo amb la dieta. Ella diu que sí, que si prenc sal iodada ajuda, però que clar, que no n'hi ha prou. Que si mengés peix sí que seria suficient.
Reflexió: per quins set sous aquesta dona assumeix, sense haver preguntat prèviament, que a casa nostra no hi entra el peix? Es pensa que som uns garrulos que no saben dur una dieta equilibrada?? Per la seva informació, li vàrem explicar que de peix en mengem quasi cada dia, és a dir, unes 7 racions a la setmana ben bé. Aquí la dona ja no va tenir arguments per fer-nos anar a la farmàcia a augmentar la despesa farmacèutica.

Fins aquí la segona visita. Déu n'hi dó!!!!

Mousse de llimona

Un company de feina és de València i allà hi té llimoners i tarongers. Parlant amb ell em va explicar que no donava a l'abast amb les llimones i que se li farien malbé moltes, i jo em vaig oferir amablement a acollir-ne algunes. Molt simpàtic, doncs, me'n va portar uns quants quilos, d'unes llimones que fan un aroma espectacular i que són fantàstiques per fer fanta llimona casolana :) Però amb tanta llimona, a part de la fanta, també em venia de gust de fer una mousse. 

Aquesta recepta és la que ha fet la meva mare de tota la vida, em transporta automàticament a la meva infància, i està extreta d'un llibre de cuina que forma part d'uns col.leccionables de l'any de la picor (anys 70 em penso). 

La de la meva mare és fantàstica però té una pega: de tota la vida li ha quedat separada en dues fases, la part del suc de llimona amb gelatina al fons del bol, i a dalt la part esponjosa. Era molt bona però l'estètica no acabava de rutllar. 

La meva intenció, doncs, era buscar una recepta similar però que no quedessin les fases separades, i per internet tot el que he trobat duia llet o nata, cosa que la de la meva mare no duia, i per tant no em servien. 

Finalment, doncs, truco la meva mare i em dicta la recepta, repetiré la seva de tota la vida. Però a mitja elaboració se m'acut una idea, ho provo i...funciona!!! He aconseguit fer la mousse de la meva mare però sense que quedin dues fases separades XD Aquí va:

INGREDIENTS

4 ous

6 cullerades generoses de sucre (si queda molt àcid, se n'hi pot posar més al gust, sempre afegit als rovells, no a les clares)

125 ml de suc de llimona

Ratlladura de mitja llimona

1.5 cues de peix

1 cullerada d'aigua calenta

Procediment

Posar en remull amb aigua freda les cues de peix fins que quedin hidratades i escórrer-les. 

Separar els rovells de les clares.

Muntar els rovells amb la meitat del sucre. Afegir-hi el suc de llimona. Desfer les cues de peix en una cullerada d'aigua calenta i afegir-ho als rovells. Afegir també la ratlladura de llimona i barrejar-ho bé tot.

Aquí intervé la meva variant que no apareix a la recepta original:

Posar-ho al foc, dur-ho a ebullició i anar remenant fins que espesseixi (10 minuts aproximadament).

Deixar refredar una mica, que perdi temperatura.

Muntar les clares a punt de neu, amb la resta del sucre.

Afegir les clares muntades a la crema de llimona i barrejar-ho suaument amb compte perquè les clares baixin el menys possible.

Deixar a la nevera que refredi com a mínim unes 2 hores.

Primera visita amb la llevadora del CAP

El seguiment de l'embaràs amb la llevadora del CAP és tota una aventura. Per sort duia dos o tres anys llegint a fons i informant-me sobre tot allò relacionat amb l'embaràs i el part, de manera que tot el que succeeix en aquestes visites queda en anècdotes per riure, però sinó, serien anècdotes per plorar.
Sóc molt conscient que, com a tot arreu, hi ha bons i mals professionals, i la que m'ha tocat a mi deixa una mica que desitjar.

La primera visita va ser fantàstica, l'únic però (i que s'ha anat repetint en visites successives) és que la senyora no té pressa per agafar la gent a l'hora concertada i vam haver d'esperar uns 15 o 20 minuts a què es dignés a aparèixer (era visita a primera hora del matí, se li deuria haver allargat el cafè d'abans d'entrar a treballar?).

Va ser una visita de 45 minuts ben bé. Em va fer una colla de preguntes sobre antecedents mèdics meus i familiars, em va pesar i prendre la tensió, i em va preguntar quant pesava abans de quedar-me embarassada.

Pes: 61Kg
Pes abans de l'embaràs: li dic 58Kg, però realment no ho sé perquè no m'he dedicat mai a pesar-me per esport...sé que els darrers dos anys he oscil.lat entre els 58-59Kg, havia intentat perdre'n un parell corrent però res.

En la visita ens va donar el carnet d'embarassada, un fulletó sobre malalties genètiques (quin mal rotllo) i amniocentesi, i li vam plantejar algunes preguntes sobre alimentació durant l'embaràs entre d'altres coses.

Em va donar hora per treure sang, pel triple screening i per la primera ecografia de la setmana 12. També volia que em fes el test de Sullivan, en teoria perquè la meva àvia materna té diabetis tipus II (quina iaia no en té?¿?). La meva mare, en 4 embarassos mai va ser considerada de risc per a diabetis gestacional, així que no veig per què jo ho havia de ser. Així que li vaig dir que no, que preferia esperar al 2n trimestre. A més, en el primer trimestre estava menjant mooolt poc pel que sóc jo, així que el meu cos estava acostumat a ingerir poca cosa i una sobredosi de glucosa potser hauria donat un resultat poc fiable. A més, tenia un altre motiu per a no voler-ho fer al CAP: amb la llevadora del part a casa vam quedar que el control de la glicèmia el faríem amb ella en el segon trimestre, mirant el sucre en sang després d'un bon esmorzar, cosa que em sembla molt més raonable que no pas prendre's aquella solució sobresaturada de sucre que de normal no ho ingeriria mai i que sé que fa vomitar a molta de la gent que s'ho pren.

En tot cas, quan li vaig dir que preferia fer-lo al segon trimestre (no li vam dir res del part a casa i de com portaríem el control de la glucèmia), em va dir que ella creia que millor fer-ho ara, i hi va insistir unes vegades més però nosaltres ens vam mantenir ferms i al final va cedir de més o menys bona gana.

La roba durant l'embaràs

Em sento afortunada, perquè el primer trimestre de l'embaràs, en què no hi ha panxa gairebé, l'he passat a l'hivern. Això vol dir que no he hagut de comprar cap abric, ni samarreta ni jersei especial per embarassada. N'hi ha de tots preus, depenent d'on es compri, però clar, com més maco, més car. I sap greu haver de gastar tants diners (sobretot amb la situació actual) per unes peces de roba que s'utilitzaran un breu període de temps. Així que de roba d'hivern quasi no he comprat res. Tan sols dos parells de texans i un pantaló negre més de vestir, d'aquests que duen tela de cotó elàstica entre el maluc i la part superior de l'abdomen.

Els vaig comprar al C&A, eren rebaixes d'hivern (al gener), amb un 70% de descompte, així que per 15 euros tenia dos texans la mar de macos i per 25 els de vestir, que no estaven rebaixats.

Havia llegit que a l'H&M tenien també roba que està bé, però allà els pantalons eren més cars i n'hi havia menys varietat, així que van quedar descartats.

Hi ha gent que deia també que valia la pena comprar malles a l'H&M però les que tinc ja tenen la cintura súper baixa, igual que les d'embarassada, així que he pogut seguir utilitzant les mateixes :-)

Com que ha anat fent fresqueta, amb les malles, samarretes, vestits de llana, els pantalons elàstics i els jerseis de llana que tinc, que de per si són prou amplots, he anat tirant la mar de bé fins ara, que tot just fa una setmana que la panxa comença a ser més evident.

I ara que creix la panxa, arriba el bon temps. El meu armari de primavera-estiu consisteix en molta samarreta i vestit (bastants són dels que van ajustats fins sota el pit i després cauen amples), faldilles que van al maluc i malles finetes tipus mitja. En ser teixits que es donen estic convençuda que podré anar tirant amb la roba que ja tinc. 

No descarto comprar alguna samarreta d'estiu, però serà més perquè n'hi ha de molt mones i em faci gràcia de comprar-ne alguna, o bé aprofitaré per fer-me amb algunes que ja em serveixin per la lactància.

Ara bé, una peça que s'ha fet imprescindible i havia anat deixant i deixant, són els sostenidors. Ja fa moltes setmanes que anava aguantant amb els meus, però els aros metàl.lics se'm clavaven, el pit es sortia per tot arreu...un desastre. Ara per ara he passat de una copa C a una D...espero que la cosa no vagi gaire a més. 

Llegint i parlant amb mares que ja han passat per això, he acabat entenent que no val la pena esperar a que la cosa s'estabilitzi, perquè després amb la lactància el pit també fluctua, de manera que és normal acabar amb un assortit de talles diferents. Així que assumint aquesta realitat, m'he llançat a la cerca i captura de sostens que siguin prou  macos i de la meva talla. I ja posats, baratets :-)

Mirant per internet vaig trobar que al Kiabi n'hi havia que complien els requisits. Fantàstic!! Cap a Montigalà s'ha dit. I sí, per 15 euros aproximadament em vaig firar dos sostenidors de lactància. Uns de negres sense aro i uns de color morat amb una puntilla al borde la mar de monos (aquests amb aro).

La pega: que si de normal m'ha costat trobar sostens xulos de copa C perquè en aquest país no està permès tenir més talla que la B, ara la problemàtica es trasllada a la lactància. A la botiga hi havia mooooltes talles de copa C, i de D les vaig haver de buscar amb lupa. De 10 models diferents de sostens, només 2 tenien copa D, que són els que em vaig quedar. Sort que no gasto (encara!?) DD o E, perquè no n'hi havia cap.

En tot cas, vaig aprofitar per fer-me també amb unes bandes elàstiques (6eur) per la panxa. Així si les samarretes a l'estiu em queden curtes, i si dóno el pit aixecant la samarreta, la panxolina quedarà ben tapada i decorada. Una és negra, que combina amb tot, i l'altra és blanca amb ratlles horitzontals caquis amb un cor vermell dibuixat al mig :)

I aquí queda el tema vestimenta...d'aquí a un parell de mesos veurem si m'hi caben els bikinis...espero que sí!! sinó, ja n'aconseguirem un parell de nous, ja que em nego a comprar un d'aquests banyadors horribles d'embarassada :-))

Tots sóm animals

Fa dies que vaig llegir aquesta entrevista a la contra de La Vanguardia que li fa Imma Sanchís a Deborah Fouts. Posa els pèls de punta i ens permet reflexionar sobre el lloc en què ocupa l'home en la natura (des de la nostra pròpia visió) i quin lloc donem a la resta d'animals (incomprensiblement encara hi ha gent que es pensa que l'ésser humà no és un animal...què seria, doncs, sinó?).

Mi marido y yo cumplimos 68 años. Tenemos 3 hijos, 5 nietos y viven 3 de los 5 chimpancés que hemos criado. Soy psicóloga, dirijo el Instituto de Comunicación entre chimpancés y humanos de la Central Washington University. Hay continuidad entre especies. Soy luterana.

Estábamos recién casados (1964) y Roger quiso hacer su doctorado, por casualidad contactamos con otra pareja de psicólogos, los doctores Garner, que se convirtieron en sus profesores de doctorado.

Los primeros en enseñar a una chimpancé el lenguaje de los sordomudos. .
Washoe era una chimpancé muy jovencita y los Garner querían rodearla de personas que fueran sus amigos, que hablaran entre sí la lengua de signos americana (ASL) y lo hablaran con ella, así que todos fuimos a la entrevista, incluido mi hijo de cinco meses.

Curiosos los Garner.
En cuanto nos vio, Washoe abrazó a Roger, y ese abrazo cambió nuestra vida, las de mis hijos y las de mis nietos. Washoe se convirtió en una más de la familia.

¿Washoe vivía con más chimpancés?
En el refugio vivían 30 chimpancés, pero Washoe estaba siempre con nosotros. No se sentía parte de sus congéneres a los que llamaba bichos negros. Al proyecto Garner se sumaron Loui, hijo adoptivo de Washoe, y la joven Moja. Pero ocurrió algo terrible.

No me asuste.
  El director del Instituto de Estudios con Primates de la Universidad de Oklahoma donde trabajábamos se dedicaba a vender chimpancés para la investigación biomédica.

Los vendió.
  A todos salvo a Washoe, Louis y Moja que no eran suyos. Tuvimos pesadillas durante meses y decidimos irnos a una universidad menos prestigiosa, a la Central Washigton.

¿Cómo se llevaban sus hijos y los chimpancés?
Cuando falleció Washoe cada uno de mis tres hijos habló en la ceremonia de despedida y se refirieron a ella como “mi hermana”.

Volvamos al recién inaugurado Instituto de Comunicación entre Humanos y Chimpancés.
Por fin arranqué mi proyecto con la familia de chimpancés que ya había crecido a cinco miembros: coloqué cámaras en su recinto para espiarlos cuando estaban solos.

Cuénteme.
  Utilizaban el lenguaje de signos entre ellos sin necesidad de que hubiera presencia humana, sin que nadie les estimulara. Y también lo utilizaban para hablar consigo mismos. Tienen cultura y la pasan de padres a hijos. De hecho fue Washoe la que enseñó el lenguaje de signos a su hijo, a la jovenMoja, a Dar y a Tatu.

¿Qué fue lo que más le sorprendió?
Para poder grabarlos a solas yo pedía cada día a todos los humanos que se fueran. Un día Washoe se acercó a la cámara que estaba escondida, y dijo con signos: “Devi, sucia, Devi”. Estaba enfadada conmigo porque me había llevado a sus amigos humanos.

¿Cuáles son sus conclusiones?
  Entre ellos hablan a menudo y su conversación es la que tendría cualquier familia, lo que demuestra que somos muy parecidos. De hecho cuando hablas con ellos y te vas por las ramas –es uno de nuestros estudios– ellos reconducen la conversación.

¿De qué hablan entre ellos?
De juegos, de sus estados de ánimo, mienten… Si están mirando una revista y ven un helado, hacen el signo del helado o van a enseñarle a otro la foto y explicarle lo que es un helado.

Hábleme de sus estados de ánimo.
Son muy empáticos. Si Washoe te veía triste, hacía el signo de abrazo, y si te veía contenta, te decía que ella también lo estaba. La Navidad les gusta mucho y te lo hacen saber: “Gracias, contenta, abrazo, te quiero”.

¿Diferentes personalidades?
Washoe se encargaba de todos los demás, era la patriarca; Moja era muy presumida, le gustaba ponerse pendientes y pintalabios; Tatu es la que controla el tiempo, cuando van a llegar las primeras nevadas nos dice “árbol dulce”; se refiere al árbol de Navidad que decoramos con dulces, también nos indica la hora de comer, la de dormir…

Prácticamente humanos.
 A Dar le encantan las mujeres embarazadas, en cuanto ve a una le dice: “Bebé dentro”. Y cada uno tiene sus preferencias, miran revistas y nos piden lo que les gusta: zapatos, un vestido rojo o un sombrero, y les encanta mirar revistas gastronómicas.

¿Saben lo que es la muerte?
 Cuando a Washoe se le murió una cría, repetía: “Bebé fin”. Y cuando una colaboradora tuvo un aborto y le explicó que su bebé había muerto, Washoe le dijo: “Yo llorar y abrazo”. Tienen ética, saben lo que es justo y lo que no, si un humano favorece a uno más que a otro se enfadan mucho.

Dígame qué le ha enternecido.
Cuando Washoe estaba ya muy enferma sólo quería que yo le diera la mano. Cuando murió todos los demás chimpancés se acercaron muy despacio y la acariciaron.

¿Cuál es el gesto más inteligente que les ha visto realizar?
Más allá del lenguaje de signos me impresiona su capacidad de compasión. En una ocasión Washoe, cuando vivía con los que consideraba bichos negros despreciables, vio que un chimpancé se caía al agua. No saben nadar y Washoe se agarró a unos matorrales y estiró el brazo para salvarlo; es decir arriesgó su vida por un chimpancé que no conocía de nada.

¿Cuál es su conclusión fundamental?
Cuan cercanos somos, nosotros somos seres humanos y ellos seres chimpancés y lo único que importa es el sustantivo, el ser.

Crema de llenties vermelles

Sempre que viatjo m'agrada degustar la gastronomia local, ja que representa descobrir nous plats i nous sabors (excepte a Anglaterra, on tret de l'Apple Crumble no he estat capaç de descobrir res interessant culinàriament parlant). Així, del viatge a Turquia em quedo amb l'agradable sorpresa de redescobrir com de bones poden ser les llenties amb el Kirmizi Mercimek Çorbasi, és a dir, la sopa de llentia vermella, un entrant que vàrem poder degustar en diverses ocasions i que em va meravellar. Ara ja puc menjar llenties amb un plat que no sigui l'"arròs amb llenties" de tota la vida.

Després de buscar molt, a turkishcookbook.com vaig trobar la recepta que em va fer més el pes. 

Aquí va la meva manera particular de fer-la, ja que alguns ingredients de l'original no els tinc. Surt prou quantitat per dos plats de sopa generosos:

Ingredients per la sopa:

1 tassa de llentia vermella (que sigui de cultiu ecològic si us plau per respecte a la pròpia salut i del medi ambient. A l'Esclat en tenen al mateix lloc que la quinoa, l'arròs salvatge i els productes "dietètics". En altres supermercats no sé, i als paquis/àrabs/indis/xino-de-Balmes també en tenen però no crec que sigui de cultiu ecològic).

1 ceba tallada a mitges llunes la recepta original diu picada, però com que després s'ha de bullir, la veritat que la tallo amb els talls que donen menys feina: mitges llunes, quarts, juliana...tant és, no noto la diferència al final.

1 pastanaga petita o mitjana picada

1 cullerada de tomàquet triturat de llauna (depenent del dia, segons les existències disponibles, he fet servir tomàquet de llauna, tomàquet natural tallat a daus o tomàquet fregit de llauna...no he notat diferències substancials en el sabor final)

1 culleradeta de concentrat de pebrot vermell No sé si aquí en venen d'això, jo ho substitueixo per concentrat de tomàquet, una vegada hi vaig posar felfal mathunn casolà coincidint que en tenia unes sobres a la nevera i, finalment, penso que una bona opció podria ser nyora, però aquesta l'he feta encara. En tot cas, no li noto la diferència, però clar, no puc comparar amb l'original perquè no sé on aconseguir concentrat de pebrot.

3 tasses de brou de pollastre i verdures o bé 3 tasses d'aigua i un cub i mig d'avecrem. La recepta original requereix la versió aigua+avecrem, però a l'hivern, tenint brou casolà, quines ganes de fer l'altra opció...el que sí que és cert és que amb l'avecrem queda molt bona: la culpa no és del cha-cha-chá, sinó del ditxós glutamat...què hi farem...

Per la guarnició (amb aquestes quantitats n'hi ha de sobres):

1 cullerada de mantega

1 cullerada de pebre vermell dolç

2 caienes

Aquestes quantitats són molt orientatives, si es vol més picant s'hi pot posar pebre vermell picant i més caiena...una mica al gust del consumidor, vaja.

Procediment:

Normalment poso un raig d'oli al fons d'una olla mitjana i hi tiro la pastanaga a foc mig-fort que enrosseixi una mica. Després, a mig enrossir la pastanaga, hi poso la ceba que s'estovi i caramelitzi una mica. (tot això és optatiu, es pot posar a bullir directament tots els ingredients junts, però penso que l'enrossiment de les verdures li dona més bon gust a la sopa).

Mentrestant, cal posar les llenties en un colador i rentar-les bé sota el raig a la pica. Un cop ben netes, deixar-les escórrer.

Quan les verdures estiguin ja tovetes, abocar-hi el brou (o H2O+avecrem), les llenties i la resta d'ingredients. Dur a ebullició i baixar el foc mig-baix i deixar que faci xup-xup uns 20 minuts.

Amb la cocció, les llenties totes soles es van desfent. Després dels 20 minuts, apagar el foc i triturar amb el minipimer. Servir en un plat fondo.

Per a la guarnició: escalfar la mantega en una paella fins que estigui desfeta, posar-hi el pebre vermell i la caiena esmicolada (després millor rentar les mans, perquè si ens les posem a la boca o als ulls amb restes invisibles de caiena, patirem). Quan la mantega comenci a bullir, posar per sobre de la sopa.

El millor tiramisú (per als qui no ens agrada el cafè)

Aquesta recepta està dedicada a la S.G., una noieta que té quasi la mateixa edat que la meva germana petita i que diu que no cuina...ja té edat per començar a intentar-ho i no hi ha res millor per introduir-se en el meravellós món de la cuina amb un magnífic postre que deixarà tothom al.lucinat :-)

Ara mateix no tinc fotos, però la propera vegada que faci un tiramisú les penjaré aquí per il.lustrar la recepta.

Ingredients:

4 ous, separem rovells de les clares sense que els rovells es petin, sinó les clares no es muntaran.
1 terrina i mitja de formatge mascarpone (les venen al supermercat, a la mateixa nevera que el philadelphia i normalment és de la marca Santa Lucía, però n'hi ha d'altres).
3 paquets de melindros de "la bella easo" o similars (segurament en sobrin, però és millor que no pas que en faltin!)
Sucre
Un sobre de Nescafé
Llet
Colacao o nesquick
una rajola de xocolata negra
conyac

Preparació:

En un bol gran hi posem les clares i les muntem a punt de neu amb les varilles elèctriques (sabrem que estan a punt perquè si posem el bol cap per avall les clares no cauen ni es belluguen). Quan ja estan muntades, jo hi tiro una o dues cullerades de sucre i ho bato una mica més, per fer un merengue una mica més ferm.

En un altre bol gran batem els rovells amb 3-4 cullerades de sucre (al gust) fins que quedi blanquinós i esponjós, hi afegim un raig de conyac (al gust, que dóni una mica d'aroma però que no se senti molta fortor a alcohol), barregem bé i hi afegim el mascarpone. Ho remenem bé fins que quedi ben homogeni. Hi afegim les clares muntades i ho anem remenant amb cura fins que quedi tot ben integrat.

Ara agafem un plat fondo, hi posem llet i l'escalfem una mica al microones. Hi tirem una mica de nescafè del sobre, que quedi de color marronet però no molt, per donar-li una mica d'aroma de cafè, però no massa (un truc infalible és anar olorant fins que ens sembli que està bé, si ens passem de cafè, hi podem tirar més llet per diluir-lo). També hi tirem un raig de conyac (amb l'olfacte hem de sentir una olor de cafè i conyac al 50%).

Ara necessitarem una font (jo faig servir una font de pyrex rectangular  però es pot utilitzar un tupper o un motllo de pastís) per muntar el tiramisú.

Primer, suquem els melindros plans al cafè amb llet. Cal anar amb compte que no quedin massa xops, sinó un cop col.locats a la font regalimaran i quedarà una bassa de líquid al fons. Els anem sucant d'un en un i els anem col.locant que cobreixin tota la base de la font. Ara, per sobre els melindros hi posem una capa de la crema de mascarpone. Per sobre, espolvoregem amb el colacao o nesquick (jo utilitzo un colador per a fer-ho). Suquem més melindros i posem una altra capa de melindros a sobre del colacao, tornem a cobrir-los amb crema de mascarpone i colacao. Depenent de l'alçària de la font podem fer encara un tercer pis. Quan decidim acabar-ho, un cop posem la darrera capa de colacao, fem virutes de xocolata rascant la rajola amb un pelador de patates (o amb un ganivet ben esmolat si no tenim pelador).

Finalment, cal deixar reposar el tiramisú a la nevera unes 3 o 4 hores com a mínim per tal que s'assenti bé. Queda molt millor si ho preparem d'un dia per l'endemà.

Si quan el tastem el trobem massa dolç, massa poc, o amb més gust de cafè del que voldríem, simplement a la propera vegada ajustem les quantitats al nostre gust :-))

Bon profit!!!!

Crema de vainilla amb raviolis de xocolata farcits de melmelada de pera

Fa ja unes setmanes que vaig fer aquesta recepta però fins ara no havia tingut temps de posar-me a escriure-la. És una mica llarga ja que en realitat són tres receptes en una.

Comencem amb la crema de vainilla, adaptada del llibre "Pasión por el chocolate".

300 ml de nata líquida (de la de muntar)
3 rovells d'ous mitjans
60 g de sucre glas
1 beina de vainilla natural

Procediment:
En primer lloc, cal posar la nata líquida en un pot de cuina. A continuació, cal obrir la vainilla, treure'n les llavors i afegir-ho tot a la nata líquida (beina i llavors). Aleshores, escalfar la llet amb la vainilla a dins, sense que arribi a bullir.

D'altra banda, batre els rovells amb el sucre fins que blanquegi i dobli el volum. Aleshores, afegir-hi la llet poc a poc i remenant constantment. Abocar la mescla al pot altre cop i posar a foc fort remenant constantment amb una cullera de fusta. Sabrem quan està llesta perquè al dors de la cullera, en passar-hi el dit, quedarà la marca.
Deixar refredar.

Seguim amb la melmelada:

Peres
Sucre
Canyella en branca (opcional)
Poma (opcional)
Un rajolí d'aigua
Un raig de suc de llimona.

Pesar les peres i posar la mateixa quantitat (o una mica menys) de sucre en un pot. Afegir-hi les peres pelades i trossejades i la resta d'ingredients. Posar a foc fort fins que arranqui el bull i baixar a foc mig. Deixar que vagi fent fins que espessi una mica. Realment, al gust del consumidor i el temps dependrà de les mides qui haguem utilitzat. Si volem conservar la melmelada, bullir un pot, treure'l quan la melmelada estigui a punt i deixar-lo cap per avall sobre un drap de cuina net. Omplir-lo amb compte de melmelada, tapar ben fort i deixar refredar cap per avall. Hi ha qui li dóna un bull un cop ple per assegurar que aguanti. Jo no ho he fet mai i no he tingut problemes, però tampoc han sigut melmelades que hagin durat gaires mesos jejeje

Finalment la pasta (valors aproximats perquè no m'ho vaig apuntar i ara no recordo gaire què vaig fer):

180 g de farina
30 g de cacau pur (del de llauna marca Valor)
25 g de sucre
2 ous

Amassar tots els ingredients junts, embolicar amb film transparent i deixar reposar una hora a la nevera.
Passar la pasta per la màquina (la meva és una Imperia) fins al gruix núm.3 o 2 (de 6).

De la tira de pasta que surt, fer-ne dues meitats. Disposar muntanyetes de melmelada ben espaiades, tapar amb l'altra meitat de pasta, pressionar bé per treure l'aire, tallar amb un tallador de raviolis i bullir-los uns minuts.

Muntatge del plat:

En un plat fondo, posar-hi dos dits de crema de vainilla i a sobre surant un parell o tres de raviolis. Servir fred.